Nil Calderó Soteres (Claravalls, 2005) ha viscut les últimes 4 temporades el somni de la majoria dels nens: ser futbolista del Barça. Va arribar-hi en plena pandèmia amb 15 anys i en marxa amb 19 carregat d’experiències i il·lusions per començar la seva carrera com a professional. Arribat de Portugal, on s’ha estat preparant els últims dies mentre decideix el seu futur, repassem la seva trajectòria a les grades del camp del Tàrrega, el lloc on va començar a fer les primeres passes com a futbolista.

Quin és el primer record que tens d’aquest estadi?

El meu germà gran, l’Arnau, s’estava entrenant amb el seu equip i jo el vaig venir a veure. Era ja el final de temporada i, encara que era més petit que ells, em van deixar participar en l’entrenament. Després, ja em vaig apuntar a l’Escola i vaig començar a jugar.

Vas estar al Tàrrega fins a la categoria infantil. Com ho vas viure?

En guardo molts bons records, del Tàrrega. Aquí he crescut jugant a futbol i l’ambient que hi havia a l’Escola era molt bonic, et senties molt ben acollit. De fet, els meus amics han sortit d’aquí, jugant a futbol.

Hi ha alguna temporada que recordis especialment?

L’any d’infantil de primer any. Sempre jugava amb nens d’un any més i aquella temporada va ser molt bona. Vaig marcar molts gols i jugàvem molt bé.

En aquell moment clubs com el Barça o l’Espanyol ja es van començar a interessar per tu.

Sí. Vaig anar a fer les proves amb l’Espanyol, però no va sortir, i amb el Barça no es van acabar de concretar les proves. Al final, vaig decidir fitxar per l’Atlètic Segre de Lleida i no marxar tan lluny.

Com vas viure el canvi?

Va ser un salt, a l’Atlètic Segre ja era tot molt més exigent i enfocat cap al futbol professional. Hi havia els millors jugadors de la província. Per sort, vaig firmar un gran any, jugant contra equips com el Barça, l’Espanyol o el Girona. Vam fer un grup molt maco i va ser una gran experiència.

I de l’Atlètic Segre vas saltar al Nàstic Manresa, un dels clubs més potents formant jugadors.

Sí, ja m’havien contactat abans i parlant-ho amb la família i els amics vam pensar que era la millor opció, ja que allà et podien veure clubs de la província de Barcelona. A més, va coincidir que el Nàstic Manresa va fitxar altres jugadors targarins com el Jan Encuentra, el Marc Tàsies o el Roger Bacardí. Estudiàvem a Tàrrega i els pares feien torns per portar-nos a entrenar a Manresa amb cotxe. Va ser una bona època.

I, de sobte, va aparèixer el Barça.

No m’ho esperava gens. Un dia el míster del Manresa em va dir que l’entrenador del Cadet A del Barça ens vindria a veure jugar. Jo em pensava que no era per mi i que venia a veure el partit, com qualsevol altre entrenador. Dies més tard, em va trucar el meu representant per dir-me que el Barça em volia. Vaig dir que sí sense pensar-m’ho.

Podeu llegir l’entrevista completa aquí