La Mònica González és una targarina que actualment viu a Barcelona i a qui fa un parell d’anys li van diagnosticar diabetis. Des de llavors contribueix que les persones que pateixen la malaltia puguin tenir una vida millor. En aquest sentit, forma part de la Fundació DiabetesCERO organitzadora de la Jornada Científica DiabetesCERO Catalunya, que celebrarà la seva quarta edició a Lleida el pròxim 19 de novembre. Serà el primer cop que aquesta jornada divulgativa arriba a Ponent. Aprofitant l’avinentesa, hem parlat amb ella sobre la diabetis. 

Quina és la seva experiència amb la diabetis?

És una pregunta difícil de contestar, qui coneix encara que sigui una mica de la diabetis pot saber que no només es tracta de punxar-se insulina i ja està… hi ha molt més al darrere d’aquesta malaltia, ja que no hi ha dia que sigui igual que l’anterior, tot i res ens afecta, però el que és més dur és que perds moltes vegades la capacitat d'improvisar. 

T’ho explico amb altres paraules, jo (i qualsevol altra persona amb diabetis tipus 1) des que em llevo i fins que vaig a dormir he d’estar fent números, he de mirar quins son els meus valors de glucosa, pesar aquells aliments que porten hidrats de carboni, fer la conversió en racions per tal de calcular quina insulina necessita el meu cos per absorbir aquest hidrats, punxar-me i esperar una estona que la medicació faci efecte abans de començar a esmorzar, i això és a cada àpat que faig durant el dia. 

Però aquests càlculs no acaben aquí, perquè he de tenir en compte també quina és la meva situació, si després faré o no exercici, si tinc o no la menstruació, si em trobo bé o no… ja que són factors que fan que la glucosa variï encara més, i haguem d'apujar o abaixar les ràtios de cada àpat. 

A més que hi ha moments que no podem controlar. Els sentiments ens alteren a tothom, però a mi a més em fa que la glucosa variï extremament, per posar un exemple, puc estar en rang (nivells d’entre 90 i 120 mg/dl però s’apropa una reunió amb la meva superior en què he d’exposar el projecte que estem duent a terme, i els nervis em poden fer que la glucosa s’alteri molt més, fet que comporta uns pics molt agressius a les nostres gràfiques.

També hi ha l'hàndicap d’anar a menjar fora de casa. Com ja t’he explicat abans, he de pesar tots els HC que menjaré. Si soc a casa no hi ha problema, agafo la balança i ja, però a un restaurant això no ho puc fer, i és molt difícil trobar una carta que et digui tot el que aquell plat conté, i les quantitats de cada aliment… així que dinar o sopar fora de casa pot ser una gimcana divertida de números.

Quan li van diagnosticar la malaltia?

Vaig debutar el 19 de novembre del 2020, just en pandèmia. Però tot comença abans… durant els mesos que ens van prohibir sortir al carrer per la Covid, em vaig dedicar a fer esport a casa, i al temps veig veure que donava els seus fruits, em vaig començar a aprimar… però quan ens van deixar sortir de nou, tornar-nos a reunir amb la gent i l’estiu, jo seguia perdent pes, però ja no practicava esport ni feia res extraordinari com perquè em continués aprimant, tot al contrari, només menjava i bevia. Vaig pensar que eren els nervis de la Covid, la situació laboral, la meva situació personal… però veient que perdia quilos i quilos, bevia més aigua del normal i estava cansada, vaig decidir comentar-ho al metge.

Així doncs, van començar les anàlisis i en el primer resultat: 280mg/dl de glucosa. Seguidament, trucada del metge amb la gran pregunta: Segur que has vingut amb dejú a fer-te les anàlisis?

Es repeteixen i el resultat: 320mg/dl de sucre. El metge em diu: "Mònica, això pinta a diabetis, demà hauries d’anar a l’hospital Sagrat Cor…" Així va ser, més anàlisis, i em diuen que tinc diabetis tipus 1, tinc una glicosilada, que és la mitjana de sucre en sang durant 3 mesos, de 12,3% (el normal és de 4,7- 6,4%). Jo duplicava aquest valors, era com al top màxim de preocupació. Així doncs, vaig sortir després de 5 hores a l'hospital amb el diagnòstic de diabetis tipus 1 i un necesser amb insulina, agulles, glucòmetre i tires reactives… i una malaltia crònica de per vida.

Podeu llegir l'entrevista sencera aquí