Joan López (Vic, 1959) ha estat policia local de Tàrrega durant pràcticament tota la seva vida laboral i fins que es va jubilar. Tècnic en electrònica de formació, va treballar en una fàbrica de televisors, després com a mecànic electricista de cotxes i pastisser, fins que va arribar a la capital de l’Urgell. Aquí va descobrir la seva vocació, que era ajudar els altres. Primer, va apuntar-se com a voluntari de la Creu Roja de Tàrrega i, després, va ingressar com a agent de l’ajuntament targarí. De servei és una selecció de les seves experiències –narrades en primera persona- com a policia de proximitat durant 36 anys i 8 mesos. Tota una vida de servei, des del 1982 fins que el 18 d’abril de 2019 es va jubilar. El llibre ha estat editat pel periodista Josep Ramon Ribé. 

Què recull el volum?

En aquest llibre explico les meves vivències com a policia local de Tàrrega durant gairebé 37 anys en els quals m’he trobat de tot, des d’accidents, molts morts, baralles, agressions i gamberrades, penes i alegries, bromes i, sobretot, bons amics. Ho explico a partir d’una selecció d’històries i anècdotes que he viscut en primera persona. Val a dir que he eludit detalls identificatius dels successos que recordo ja que no volia que ningú se sentís decebut per aparèixer en la meva selecció de records. En tot cas, si alguna persona es pot sentir perjudicada, li ofereixo les meves més sinceres disculpes.  

Com va sorgir la idea d’escriure aquest llibre?

A la meva edat ja ho he fet tot. El dia de la meva jubilació vaig dir que escriuria un llibre, m’ho vaig anar pensant i finalment ho he fet.

Ha estat dificultós el procés?

Sí, perquè no pots dir noms, has de vigilar molt de no faltar a ningú, en cap cas he volgut perjudicar ningú. Tot i això, si el llegeixes sabràs de quin poble és, bé no és un poble sinó que és una ciutat. L’únic nom que apareix, i que és vertader, és el del company Enric, que va ser el meu mestre al carrer, sense ell no hauria après ni una desena part del que vaig arribar a saber i com de bé que em va anar per resoldre múltiples dificultats, llàstima que va marxar massa aviat.  

Alguna d’aquestes anècdotes que explica en el llibre?

Has vist mai una carrera catalana? Saps què és una carrera catalana? Doncs jo vaig presenciar-ne una un dia al carrer del Carme entre les 2 i les 3 de la matinada. Quatre nois, un al costat de l’altre, es van abaixar els pantalons i es van posar a córrer. Nosaltres els seguíem amb el cotxe patrulla. El que anava últim va caure, al segon el vam passar, ens va mirar i va xocar contra un fanal mentre que el primer que va arribar, vam aconseguir detenir-lo i ens va argumentar que estaven fent una carrera catalana. Llavors el vam portar a la caserna de la Guàrdia Civil on va explicar què era una carrera catalana. Ens vam fer un fart de riure i se’n va anar cap a casa. Ruqueries de canalla. 

Quina valoració en fa d’aquests anys com a policia local?

Hi ha hagut moments de tot, bons i dolents, però em quedaria amb l’amistat, tant amb companys com amb la ciutadania en general. Jo vaig arribar a posar una multa forta a una persona i al cap de 10 minuts li vaig demanar si em podia fer el favor d’ajudar-me a empènyer un cotxe, i va venir i em va ajudar. Durant aquests gairebé 37 anys, ningú mai em va retreure res. 

Com creu que ha evolucionat el món de la delinqüència durant aquestes gairebé quatre dècades?

Quan vaig entrar al cos de la policia, hi havia quatre gats. Si a les 3 de la matinada et trobaves un vidre trencat, automàticament sabies que n’era autor. El localitzaves i t’argumentava el que havia passat. Ara és més perillós i hi ha més gent.