Dir que bona part de les làpides que tenim al cementiri municipal han sortit del taller de la família de Jaume Ponsarnau Marquilles, un dels columnistes més veterans que tenim a Nova Tàrrega, no és exagerat. La majoria de lloses que hi trobem són fetes per ell, el seu pare, el seu oncle o el seu avi tot i que no estiguin signades, perquè trobava una petulància posar una etiqueta comercial en un element tan seriós com una làpida. Encara avui, ja jubilat, Ponsarnau passa bona part del seu temps "picant pedra", ja sigui literalment entre les parets de les instal·lacions que allotjaven l'empresa de marbristes que havia muntat el seu avi per fer tot allò que no va tenir temps de fer mentre estava en actiu o figuradament, divagant sobre política (una altra de les seves passions). Reflexions que des de fa almenys una quinzena d'anys Ponsarnau (que ha format part de les juntes de diverses entitats targarines com la Cambra de Comerç o la Societat de Caçadors, per esmentar-ne un parell) comparteix amb els lectors del setmanari 'Amb independència' setmana rere setmana. Amb ell prosseguim la sèrie d'entrevistes als col·laboradors de la revista.

Què és la política per a vostè?

És una dimensió transcendental de la vida de les persones, de la societat, dels pobles, dels països, sempre basada (per a mi) en el principi essencial de la llibertat personal. Si no la fas, te la fan, la política. És amb aquest anhel inspirador que he viscut la meva voluntariosa –i densa– activitat de compromís en l'acció política i en tota la resta en què he lluitat al llarg de la meva vida.

Repassem la seva trajectòria política, si li sembla.

La meva trajectòria és la d'una lluita coratjosa i d'un esforç constant. Primer contra mi mateix, contra les limitacions pròpies, les de la realitat familiar. No en va vaig néixer en plena època de postguerra i en una família el cap de la qual (el meu pare) era un dels republicans que a l'esclatar la sublevació militar feia la mili a Saragossa i, per tant, fou mobilitzat d'immediat i va acabar, en el seu cas, d'alferes, derrotats a la guerra incivil viscuda després d'haver passat per moltes batalles, inclosa la de l'Ebre i la defensa final en plena desfeta dels bastions del Segre. Allí fou ferit per un obús als plans de Marcobau, portat a l'hospital militar de Manresa (que poc després fou requisat pels nacionals) i d'allí, amb crosses, al camp de presoners de Reus i, més tard, en un de concentració de les Balears, d'on uns dos anys més tard va poder tornar a Tàrrega, a casa seva. Obvio els detalls "socials" de la rebuda oficial i les condicions imposades més enllà de la misèria estructural existent, tant d'ordre moral com material. Sí que va quedar clar que ell era un "roig" fet que no li va impedir fer-me cursar els estudis elementals a l'Escola Pia. El rector d'allà aleshores, reverend Adrià Moya, em va fer patent en un moment determinat que el meu pare "clar, era un roig" i jo, en plena innocent perplexitat (tenia uns deu anys) li vaig respondre que no... que era igual que tothom.

Podeu llegir l'entrevista sencera aquí