Editorial

LAIA PEDRÓS

En una societat que sovint es reivindica com a inclusiva, hi ha una forma de discriminació que continua arrelada i, massa sovint, invisibilitzada: l’edatisme. Es tracta d’un fenomen subtil però profund, que es manifesta en expressions quotidianes, en actituds paternalistes i en decisions que limiten l’autonomia de les persones grans. Frases com “ja no tens edat per això”, “deixa, ja ho faig jo” o fins i tot “estàs molt bé per l’edat que tens” poden semblar inofensives, però contribueixen a consolidar estereotips que redueixen les persones a la seva edat.

La campanya recent impulsada pel Consell Comarcal de l’Urgell és un pas necessari. Posar el focus en aquestes petites grans discriminacions quotidianes és clau per fer-les visibles i, sobretot, per generar consciència social. No es tracta només de denunciar situacions extremes, sinó d’identificar aquelles actituds normalitzades que, sense adonar-nos-en, perpetuem com a societat.

El fet que aquesta iniciativa coincideixi amb el Dia Mundial de la Presa de Consciència sobre l’Abús i el Maltractament a les Persones Grans no és casual. L’edatisme és, en molts casos, el primer esglaó d’una escala que pot conduir a formes més greus de vulneració de drets. Quan es qüestiona la capacitat de decisió d’una persona gran, quan se la infantilitza o se la fa sentir una càrrega, se li erosiona la dignitat.

Les dades de l’Organització Mundial de la Salut són contundents: l’edatisme és una de les discriminacions més esteses al món, només darrere del racisme i el sexisme. Malgrat això, no genera la mateixa alarma social ni el mateix rebuig col·lectiu. Potser perquè ens costa identificar-lo o perquè, en algun moment, tots hi hem contribuït. Reconèixer-ho és incòmode, però imprescindible si volem avançar.

En aquest sentit, és especialment rellevant que les persones grans no siguin només objecte de les polítiques o les campanyes, sinó subjectes actius. La participació de veïns de diversos municipis de l’Urgell en els vídeos de la campanya n’és un bon exemple: donar veu a experiències reals permet entendre millor com l’edatisme es filtra en la vida quotidiana, sovint de manera subtil però constant.

També ho són les iniciatives intergeneracionals, com la plantació de plantes aromàtiques a la Fuliola, que ha posat en contacte alumnat i gent gran. Aquest tipus d’activitats trenquen barreres, desmunten prejudicis i generen espais de trobada on l’edat deixa de ser un factor de separació per esdevenir una oportunitat d’aprenentatge mutu. Educar en aquests valors des de la infància és fonamental per construir una societat més justa.

Però la lluita contra l’edatisme no pot quedar-se en accions puntuals o campanyes institucionals. Requereix un canvi cultural profund que interpel·li tots els àmbits.

En una comarca com l’Urgell, amb una població envellida i un fort arrelament comunitari, aquest repte és especialment rellevant. Les persones grans formen part essencial del teixit social: sostenen xarxes familiars, transmeten coneixement i memòria, i continuen aportant valor a la comunitat. Reduir-les a un paper passiu és no només injust, sinó també un error com a societat.

Cal, doncs, reivindicar una mirada més diversa i realista de l’envelliment. Envellir no és sinònim de dependència, ni de fragilitat, ni de pèrdua. És una etapa més de la vida, amb potencialitats i limitacions, com qualsevol altra. I, com a tal, s’ha de poder viure amb dignitat, autonomia i ple reconeixement de drets.

Combatre l’edatisme és, en definitiva, una qüestió de justícia social, però també de futur. Perquè, si tot va bé, tots hi arribarem. I la manera com avui tractem les persones grans diu molt de la societat que estem construint —i de la que ens espera.