Editorial

LAIA PEDRÓS

En democràcia, perdre una qüestió de confiança no és una derrota inevitable, sinó un missatge clar de la necessitat de canviar maneres de fer. El que ha passat a Tàrrega amb el pressupost del 2026 no és només una disputa entre grups municipals: és el reflex d’un ajuntament en què el diàleg s’ha anat esvaint a mesura que el mandat avançava.

L’alcaldessa, Alba Pijuan, ha fet un pas arriscat i institucionalment legítim en sotmetre’s a aquesta qüestió de confiança, però el fons del conflicte evidencia una realitat incontestable: no es pot governar en minoria sense diàleg i sense pactes.

El consistori viu un moment políticament fràgil des que la CUP va abandonar el govern l’estiu passat, deixant ERC i PSC en una situació de minoria. Aquesta nova configuració no ha anat acompanyada d’un canvi d’estratègia política. El govern ha mantingut una actitud massa tancada, confiant que la responsabilitat de l’oposició compensaria la falta de majories pròpies. Però la responsabilitat democràtica, com la confiança, s’ha de guanyar, no es pot donar per descomptada.

El pressupost, de 24,3 milions d’euros  –el més alt de la història de la ciutat–, vol donar resposta a necessitats reals: neteja i manteniment, seguretat i habitatge. Són objectius compartits per tots els grups, però la discrepància rau en la forma, no en el fons. Presentar-lo sense una veritable taula de negociació prèvia ha alimentat el rebuig.

Junts per Tàrrega i la CUP han insistit en la importància de parlar, negociar i compartir decisions. El seu vot contrari no pot llegir-se només com un gest d’oposició, sinó com una demanda per tornar a posar el consens al centre de la política local.

L’alcaldessa té raó quan recorda que, sense pressupost, la ciutat queda paralitzada. No es poden impulsar inversions ni atorgar subvencions a les entitats, i això frena la vida col·lectiva de Tàrrega. Però també té raó l’oposició quan denuncia la manca de voluntat negociadora. Les dues veritats coexisteixen, i és precisament aquí on s’ha de trobar el punt d’equilibri: la responsabilitat ha de ser compartida.

Tàrrega no pot ser víctima del tacticisme polític ni de la desconfiança. Govern i oposició han d’entendre que el municipi està per sobre de les sigles. No és moment de mesurar forces, sinó de trobar consensos reals per evitar que la ciutat es quedi encallada. La qüestió de confiança ha estat un gest fort, però no pot substituir el diàleg constant, que és l’única eina que garanteix estabilitat i progrés.

Ara s’obre un escenari decisiu. L’oposició té un mes per presentar una moció de censura si vol articular una alternativa amb majoria. Aquesta és una opció legítima dins del joc democràtic, però també comporta una gran responsabilitat: si s’opta per aquest camí, caldrà presentar un projecte de govern clar, sòlid i unitari, no només una suma per fer caure l’actual alcaldessa. I si no hi ha acord, el pressupost quedarà aprovat automàticament, permetent que la ciutat segueixi endavant.

Sigui quin sigui el desenllaç, Tàrrega necessita el mateix que sempre ha fet avançar les bones institucions: lideratge amb seny, diàleg amb generositat i voluntat de servei. No hi ha pitjor escenari que el bloqueig. Perquè, més enllà de les estratègies i els titulars, el que realment importa és que Tàrrega no s’aturi.