Editorial

LAIA PEDRÓS

El Paupaterres de Tàrrega no és només un festival de música. És una història de persistència, de cultura arrelada al territori, i sobretot, de comunitat. El que ha passat enguany amb la cancel·lació forçosa de la jornada de dissabte després del pas de la dana i l’incomprensible buit assegurador que els deixa desemparats és una garrotada cruel per a una entitat que fa gairebé trenta anys que batalla per oferir cultura de qualitat des d’una estructura associativa sense ànim de lucre.

És inadmissible que un error administratiu, un simple descuit humà en una assegurança, pugui posar en risc la continuïtat d’un projecte de tanta transcendència social i cultural. Què diu això de nosaltres, com a país? Que potser la cultura que es fa des de la base és prescindible? Que si no hi ha benefici empresarial darrere, tot pot passar-se per alt?

No. No ho podem permetre. No podem mirar cap a una altra banda mentre qui manté viva la cultura als pobles, als carrers, en aquells espais on la indústria cultural no arriba, cau pel pes de les adversitats i la manca de suport. 

El Paupaterres ha estat, és i ha de continuar sent un espai de trobada, d’experimentació artística, de descoberta musical i de reivindicació territorial. Més de 12.000 persones esperaven tornar-hi aquest any omplint de nou la ciutat de Tàrrega. I cal que ho puguin fer també l’any vinent.

És clar que els ajuts públics han estat presents en l’organització. Però potser toca fer més. Ara toca passar de les paraules als fets. Si realment volem una cultura descentralitzada, participativa i democràtica, les institucions han d’actuar amb urgència, aportant recursos i cobertures reals a projectes com aquest. No és car ni és complicat: només cal voluntat.

I també ens toca a nosaltres, com a públic. Cada entrada no reclamada, cada missatge de suport a les xarxes, cada donació, per petita que sigui, és un gra de sorra per evitar que aquest festival desaparegui. Quan diem “jo no reclamaré” no només estem renunciant a uns diners; estem dient que la cultura no té preu, que seguim creient en propostes fetes amb el cor, que sabem reconèixer el valor de la feina col·lectiva.

El Paupaterres ha estat construït, any rere any, amb esforç voluntari, entusiasme jove i compromís territorial. Ara és l’hora de retornar-los tot això. Si deixem caure projectes com aquest, el que es trenca no és només un festival. El que es trenca és una manera d’entendre la cultura: des del poble, per al poble, i amb el poble

No ho deixem caure. Salvem el Paupaterres. Ara més que mai.