Editorial

LOURDES CARDONA

Us passa com a mi i teniu la sensació que ja fa massa temps que nedem en un mar de males notícies? Més enllà de la nostra pandèmia de cada dia, que des del març de 2020 ha esdevingut una mala nova en majúscules, a nivell mundial, i que, malgrat que segueixo confiant que ens pot deixar molt bons aprenentatges, a hores d'ara tinc seriosos dubtes que els emprem per millorar com a societat.

L'Afganistan de nou en mans dels talibans, vulneracions de drets fonamentals en diversos punts del planeta, un altre terratrèmol que s'esplaia amb indrets encara devastats per l'anterior, inundacions a l'hemisferi nord, l'ofegament d'un nen de 12 anys a Eivissa, l'atropellament de tres persones en una botellada a Alpicat, la mort d'una noia de 21 anys en un tràgic accident... 

De males notícies els mitjans n'anem plens. Informacions que resulten més o menys fàcils d'explicar quan passen lluny de casa (quan no els poses cara) però que fan que et demanis una i mil vegades si la narres de la forma més respectuosa possible amb les víctimes i el seu entorn quan passen aquí, a casa.

Potser hi ha periodistes a qui se'ls dispara l'adrenalina quan cobreixen les notícies de successos. No és el meu cas. No ho ha estat mai i des que soc mare, encara menys. Quan em toca explicar notícies com la mort de la Cristina el cap de setmana passat el primer que em ve al cap és una mare trencada de dolor, una família que passa un calvari de dimensions descomunals. No puc (ni vull) evitar empatitzar-hi i miro d'explicar la notícia que desitjarien no haver rebut mai de la manera més curosa possible per no contribuir involuntàriament al seu patiment.

Si pogués fer miracles, no dubteu que retrocediria en el temps per evitar que notícies com els accidents de trànsit mortals, ofegaments, maltractaments, agressions... es produïssin i haver-les d'explicar, no pas per evitar el meu malestar (que és tolerable) sinó el turment que passen els seus protagonistes (que no ho és).

Si explicar les males notícies properes és més complicat quan convius amb qui les pateix, per contra, resulta d'allò més natural quan el que narres són bones noves, que comparteixes com si fossin èxits propis. I aquest sí que és el meu cas.