Editorial

LOURDES CARDONA

Tenir feina crec que és una sort. Amb la que cau, treballar (i cobrar cada mes) gairebé és un privilegi, sobretot quan la teva feina t'apassiona. Detesto expressar-ho en aquests termes quan justantment treballar és de les poques coses que tenim permeses (podem deixar de fer moltes coses però no deixéssim pas de ser productius!), però és com ho sento. Mantenir la ment ocupada en decidir quina foto posem a la portada, quins temes hi destaquem, quins continguts oferim o com reformulem una publicació pensada per tenir 48 planes en només 32 (a fi de retallar costos)... ha fet que el darrer any m'hagi passat volant (malgrat tots els malgrats) i hagi tingut poc temps per a laments. 

Però tenir-ne massa, tenir més feina de la que pots assumir encara que estiris la teva jornada laboral com un xiclet o l'adaptis per fer-la més productiva, és una creu. No saber gestionar una excessiva càrrega de feina, pot dur a situacions d'estrès que ens posin seriosament a prova. Però fins que no arriba aquest punt, anem fent, sense adornar-nos dels signes que ens avisem que hem de frenar o, com a mínim, reduir la marxa. 

Tot i que el meu propòsit d'any nou era prendre'm la vida amb més calma, l'última setmana m'he adonat que fracassava (i no havia passat ni un mes del 2021!). Em sentia en pau, serena, però a totes hores estava amb el xip en on.

M'hi ha fet caure el meu fill de quatre anys. "Mare, sempre treballes!", em deia dilluns en llevar-se en veure'm asseguda davant de l'ordinador, tot just hores després de reclamar-me que el tanqués per asseure'm al sofà al seu costat a mirar una pel·lícula. 

No sempre treballo, com diu ell, però no em limito a fer les vuit hores que marca el meu contracte. El fet que una part de la meva feina consisteixi en gestionar les xarxes socials de la revista i la seva pàgina web i que aquestes tasques es puguin fer en el moment que sigui i com sigui des del telèfon mòbil fa que la feina t'absorbeixi més del que voldries i, sens dubte, més del que desitjarien els qui t'envolten.

El comentari del Joel i l'ensurt que va patir el meu cunyat divendres passat han encès el botó d'alarma. Em concedeixo una segona oportunitat per aconseguir aprendre a desconnectar. Me la doneu vosaltres també?