Editorial

LOURDES CARDONA

Durant el confinament us ve al cap una i una altra vegada un llibre que fa anys que vau llegir, però que ara us resulta més corprenedor que mai? Aquestes setmanes que #ensquedemacasa penseu sovint en els seus protagonistes, en què devien sentir, en el que els va passar... i, com qui no vol la cosa, establiu certs paral·lelismes (per petits que siguin) amb la situació actual, amb les vostres pròpies emocions? A mi, sí.

Per això quan la directora de Ràdio Tàrrega, Gemma Peris, als companys periodistes ens va proposar de fer una recomanació literària per a l'especial de Sant Jordi de l'emissora, vaig tenir clar quina seria la meva.

No es tracta d'un títol actual (confesso que els darrers anys he llegit molts menys llibres dels que m'agradaria. Els culpables: la maternitat i l'excés de feina, o a l'inrevés. Havia recuperat vivament aquest hàbit tan saludable just abans de l'agost de 2016, però des d'aleshores la meva cistella de desitjos literaris és plena a vessar... i ni ara amb el confinament sóc capaç de buidar-la). Sinó que és un llibre que vaig llegir, entre llàgrimes, fa deu anys i que vaig comprar com a record d'una excursió a Amsterdam. És El diari d'Anna Frank, que, com bé sabeu, recull el testimoni d'una nena de 13 anys holandesa i de la seva família que van viure amagats durant dos anys a les golfes de l'edifici on el seu pare tenia les oficines del negoci que regentava abans de l'ocupació d'Holanda, i que van acabar als camps d'extermini nazi.

La visita en aquella casa avui convertida en museu és una de les més impactants que recordo. En vaig sortir amb un nus a la gola i els ulls entelats. Els visitants avançàvem en fila i en silenci per unes estances nues però que ens deien moltes coses, més de les que podíem digerir... Fou una fortíssima experiència; com ho seria anys més tard la visita al camp de Sachsenhausen.

Aquestes setmanes que només surto de casa per anar a comprar, el calvari que va viure la família Frank i tants i tants jueus és un pensament recurrent. Aquells fets que abans em semblaven atrocitats ara em resulten impossibles de qualificar de tanta inhumanitat que demostren. Aquests dies també penso en totes les persones que són a la presó, sobretot en aquelles que compleixen condemna injustament... Tot plegat em genera sentiments contradictoris; d'indignació i agraïment. Tot per culpa dels dies que vivim i el llibre que em balla pel cap.