Editorial

LOURDES CARDONA

Des que es va conèixer la sentència del procés han passat tantes coses al nostre país que em resulta impossible asseure'm a valorar-les amb l'objectivitat i serenor que caldria. Lluny d'analitzar res, simplement poso sobre la taula algunes de les coses que més incertesa, indignació i enuig em provoquen. Creieu-me quan us dic que estiraria tantes orelles que em llagaria els dits! Segurament no se'n deslliuraria ningú; bé, la gent que un cop rere l'altre expressa de forma pacífica (i pacífica no vol pas dir sense conseqüències) el seu desacord amb la judicialització de la política, de la qual la sentència del Tribunal Suprem és la gota que fa vessar la pica, sí.

Per què estiraria tantes orelles? Us en dono uns quants motius (tots no m'hi caben). No em van agradar gens les imatges dels aldarulls que es van viure en diverses ciutats catalanes la setmana passada (malgrat no compartir l'estratègia, em demano les raons per les quals hi hagi algú que pensi que és la via a seguir). De la mateixa manera que no em va agradar veure joves llençant tota mena d'objectes contra la policia (sigui per defensar-se o no, no hi entro) tampoc ho van fer certes imatges que circulen per les xarxes que són testimoni d'actuacions policials indignes. Detesto haver de parlar de detinguts (i empresonats) i de ferits (sense distincions; jo no en faig). Em vaig enrabiar en sentir com anomenaven els ultres que el passat dia 17 exhibien múscul a Barcelona certs mitjans de comunicació (són feixistes i punt!). Admeto que el que va passar el dia 14 a l'aeroport del Prat em fascina tant com espanta. Veure que el president Torra abandonava una reunió per participar a les Marxes per la Llibertat o que es tirava a la piscina anunciant una proposta que no havia consensuat amb ningú em va deixar amb la boca oberta, com ho fa constatar que els partits polítics (TOTS) pensen més amb la calculadora que amb el cap... Renoi!

Potser tot això de les trucades sense resposta del president de la Generalitat al president Sánchez sigui més postureig que altra cosa i formi part de la campanya electoral del 10-N. Però és d'una irresponsabilitat extrema. Cert que el líder socialista està en funcions (ell s'ho ha buscat i potser n'hagi de pagar un preu altíssim), però negar el diàleg que tant reclamem és una aberració. Que no t'agradi el teu interlocutor mai, mai, és excusa i menys encara quan és la teva feina. Feu POLÍTICA d'una vegada, sisplau!