Humiliació

John Ruskin
John Ruskin

És un home molt conegut a Tàrrega, en bona mesura per la seva dilatada trajectòria en el món de la política local. Avui dia ha deixat enrere aquesta faceta, però no renuncia pas a seguir defensant els seus ideals. La seva manera de fer-ho ara és en els articles que escriu des de fa uns quants anys a la secció d'Opinió de NovaTàrrega.

«Educar un jove no és fer-li aprendre una cosa que no sabia, sinó fer-ne algú que no existia»

John Ruskin


Humiliats

El divendres 1 de febrer aquell autobús de la Guàrdia Civil espanyola es va endur el Govern de la Generalitat cap a Madrid. Els components del qual, més els que van optar per l'exili a d'altres països d'Europa, i la presidenta del Parlament català; màxima segona autoritat política del país, conformen l'estructura fonamental, i gairebé total, del nostre legítim Govern democràticament elegit; ara malèvolament defenestrat, perseguit i empresonat. La persistent humiliació personal de tots ells, més la dels dos pacífics activistes del món cultural i associatiu català, va arribar a un punt culminant i certament provocador i humiliant per a Catalunya. Crec compartir el sentiment que aquell dia fórem molts els catalans que ens vàrem sentir profundament humiliats amb la marxa d'aquell autobús presó enduent-se el Govern de la Generalitat i els dos patriotes catalans. Jo, com crec que molts, em vaig sentir trist i humiliat, i encara m'hi sento.

 

Agredits i humiliats permanentment

Tot dins d'un estat de dret que se suposa que és la nació espanyola. I en això estem ara els benaurats pacifistes catalans (i no catalans), demòcrates de convicció, respectuosos de la justícia, de la sana convivència i del diàleg i la negociació amb què fer-ne possible llur respecte, solidaritat i progrés. Precisament en haver de creure per força (o per necessitat) i a la força, que gaudim d'un estat de dret, però, al meu parer, és el mateix en què sempre hem estat: un estat megalòman estructurat territorialment i política de forma centralista, impermeable a cap altra realitat que no sigui la que va propiciar el triomf del franquisme en el seu cop d'estat del 36. La seva megalomania mental adobada pels poders i els poderosos del règim que en definitiva són els qui han gaudit sempre dels privilegis i les prebendes que tanta injustícia, corrupció i corrupteles han generat, i que sota intensitats generacionals i casuístiques diverses fa vuitanta anys que dura i no estan pas disposats a propiciar cap canvi que vagi més enllà de l'aparença i el retoc artificiós que el joc internacional els pugui demandar de cara a la seva homologació dins del rol dels Estats-Nació. Entre els quals, per cert, hi ha gairebé de tot i més. Tot i que, per sort, n'hi ha que creuen en la democràcia i en la separació de poders com a garanties fonamentals de govern i de convivència ferma i real. Justament en aquests països, els presos polítics que ara tenim a Madrid, no serien tractats tan vergonyosament com ho estan sent ara mateix.

 

Les mentides no són mai veritat

I és precisament a això: a mentir sobre els catalans, que s'han dedicat i es dediquen profusament i obsessiva els espanyolistes, l'unionisme, l'ultradreta i tots els seus acòlits parasitaris, els mitjans de comunicació venuts al règim, la conxorxa dels xerraires tertulians habituals i no habituals, inclòs el singular desplegament diplomàtic orquestrat des del Ministerio de Asuntos Exteriores sota la febril imaginació d'un ministre obsessionat amb la desinfecció esterilitzadora disposat a cauteritzar –si calgués– els anhels de l'independentisme català. Prefereixen mentir i manipular la veritat negant el que sigui sobre Catalunya, abans que asseure's a parlar, debatre i negociar. Entretant, un gruix molt significatiu d'intel·lectuals espanyols de reconegut prestigi calla emmudit i es mostra absent del tot. Estan vagant per l'espai sideral, tips i farts de tanta llibertat?

 

Perniciós anticatalanisme

Semblen fills de l'avern de tant fum com els acompanya i escampen. El meu convenciment personal és que no mereixem tant d'odi com el que ens atien. Ni nosaltres ni ningú, el mereix. Però ja sabem que han escollit aquesta via i no la deixaran. Mai no l'han deixat. No ens hauria de sorprendre que el senyor Aznar, l'inefable omnipotent profeta, digui el que diu, perquè en realitat, si atenem a l'etimologia del seu nom, que segons els experts diuen que deriva de l'acció de rebuznar que antigament es donava en els ramats de burros, ens hauria de resultar comprensible i fins i tot perdonable que, de tant en tant, li puguin sobrevenir remotes recordances mentals amb els seus originaris ancestres considerats com a pastors de ramats de burros i es posi a rebuznar. En aquest cas llançant improperis polítics de molt mal averany en contra de Catalunya. Continuaré amb unes madeixes més que tinc pendents de descabdellar i amb la Creu de terme, que no és un monument franquista sinó que n'és una víctima més, com així ho entenia servidor.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article