Seny eloià

Qualsevol publicació que vulgui ser plural ha de donar veu a tothom. Com que aquesta és la nostra voluntat, reservem un espai perquè els nostres lectors puguin enviar-nos els seus articles. Per tant, si teniu res a comentar, criticar, agrair o valorar, no dubteu en escriure'ns una carta a la directora i la publicarem a El Lector Opina. Ens els podeu fer arribar a l'adreça tarrega@segre.com juntament amb les vostres dades personals.

JORDI SALLA

Un campanar no és per fer política, que no vol dir que al llarg del temps alguns règims no se n'hagin aprofitat. Voler dominar la complexitat del món que ens envolta és tan vell com la persona. Els campanars són visibles des de molts indrets. Ens ho recorda Lluís Llach: "El meu país és tan petit / que des de dalt d'un campanar / sempre es pot veure el campanar veí." No crec que ens mereixem que s'incorpori una tan preuada joia per persuadir-nos d'una determinada posició. Només convertint la ideologia en religió podríem defensar una actuació així. No pocs han substituït la devoció a les creences espirituals per d'altres de més terrenals. Tot és una qüestió de fe. Ja ho va dir sant Agustí: "La fe és creure el que no veiem, i la recompensa és veure el que creiem." Al pas que anem més d'un/a acabarà amb la vista cansada. A mi em cansa la situació política creada. Hi ha algú que n'estigui satisfet? L'esquinçament social és la ferida anunciada de fa temps. Es fa present al nostre poble enmig del silenci d'uns i l'espontaneïtat emotiva d'altres. Aquí el groc ho domina tot. També el punt més alt de la nostra estimada serra de Sant Eloi. 

El llaç groc lluminós de Sant Eloi aprofita el vent a favor per lluir-se cada nit sense dominar l'art de germanor. Sap que aquí ningú no es prendrà la molèstia per cantar-li les veritats. I si algú ho intenta, com un servidor, de poc serveix quan el domini és tan aclaparador. Deixeu-me dir, però, que un campanar el concebo més com un emblema de serenor que de reivindicació, d'esperit evangèlic que de fer política, de respecte mutu que de furgar en la ferida. Ha tingut ocasions per pensar que ja n'hi havia prou, que a vegades val més afluixar a temps, però pel que es veu té ganes de seguir sent protagonista de la nit targarina. Així de dividits ens trobem: n'enarbora uns, n'entristeix d'altres. Una actuació tan partidista i pertinaç d'un nostre campanar no la recordo.

Per primera vegada he vist aquest campanar inclinat respectuosament davant una manera de pensar aliena a la fe que professa. Ep, algú em dirà que a l'Evangeli Jesús es posa al costat dels qui són perseguits per causa de la justícia en les Benaurances, com tampoc s'ha d'oblidar que textualment fa referència als presoners quan remarca: "Era a la presó i vinguéreu a veure'm." Dels milers de presoners que hi ha a Catalunya, llum per a uns pocs i foscor per a la resta. De la gent amb pocs mitjans per plantar cara, dels marginats, res de res. 

M'he permès citar l'evangelista Sant Mateu. Hi insisteixo: "Allò que voleu que els altres us facin a vosaltres, feu-ho també vosaltres a ells." És aquesta una idea vella, més que els nostres campanars, que ja és dir, fàcil de trobar en persones de bon esperit, en religions i poetes. Hi preval una calor tan benèfica que el capta la persona més primitiva. Als qui aplaudeixen la idea d'un llaç groc en un campanar, aprovarien que s'hi pengés un símbol diametralment oposat? La pregunta és delicada, però adequada pel que ens ocupa. I molt evangèlica. Les paraules sublims i pures encarnen una veritat que ens allunya de nosaltres per pensar més en els altres. En elles jo hi capto l'escola de l'Església contra la impetuosa universitat de la revolució. 
L'atmosfera intoxicada d'uns anys ençà divideix entre bons i mals catalans, entre els qui tenen sentiments i els qui no. Aquesta no és la missió d'un campanar, eina de cohesió de pobles i llogarets. Adulterar un campanar és oblidar qui som. No cal compartir la fe cristiana per estimar aquestes construccions que s'aixequen cap al cel i es converteixen en referent. Formen part d'una societat que els estima pel que són i representen, per la història que acumulen, per l'esforç i la il·lusió que hi van posar els nostres avantpassats. En el patrimoni arquitectònic de les nostres contrades no trobem element més simbòlic i altiu que aquest, al peu del qual s'aixeca el temple, la parròquia o una preciosa ermita, com és el cas. És convenient que els qui coquetegen amb la barreja de religió i política assumeixin que el respecte al patrimoni col·lectiu resulta indispensable per fer plausible la pluralitat. És fàcil, que es deixin guiar pel sentit comú. O, senzillament, pel seny que ens hauria de caracteritzar i al qual fa referència el senyor Joan Tous quan escriu que "entre els eloians el seny ho pot tot" (pàg. 277 del llibre de la Serra de Sant Eloi de Tàrrega). 

L'empresonament de líders polítics és una llosa que pesa en l'intent de reconciliació. Reconciliar, vet aquí la funció d'un campanar com cal. Per sort ara hi ha l'estel de Nadal, signe d'esperança, com ho va ser des dels primers temps en què en veure'l "en van sentir una gran alegria". La mateixa que jo he sentit quan l'he vist brillar, tènue, a Sant Eloi, encaixant plenament en la finalitat d'una ermita. De portes endins els creients preguem per les víctimes dels conflictes. Per totes. 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article