De quins "ponts de diàleg", parlen?

De quins "ponts de diàleg", parlen?
De quins "ponts de diàleg", parlen?

És un home molt conegut a Tàrrega, en bona mesura per la seva dilatada trajectòria en el món de la política local. Avui dia ha deixat enrere aquesta faceta, però no renuncia pas a seguir defensant els seus ideals. La seva manera de fer-ho ara és en els articles que escriu des de fa uns quants anys a la secció d'Opinió de NovaTàrrega.

«El qui aprèn i aprèn i no practica el que sap, és com el que llaura i llaura i no sembra»

Plató

 

L'Andreu del Moby Dick

Avui, abans d'exposar el que, més o menys, tinc pensat, em veig tristament forçat a recordar un vell amic amb el qual durant uns quants anys vaig compartir per raons de proximitat de la meva activitat professional un entranyable veïnatge. Just aquest vespre m'he assabentat del seu sobtat traspàs. Una molt trista notícia que m'ha deixat absolutament trasbalsat, i com que faig aquest escrit durant la matinada del diumenge al dilluns, no puc sinó donar el més sentit condol a la seva família i en especial a la Teresa, la seva dona. Ja em disculparan els amables lectors si no m'he pogut sostreure d'un fet tan impactant per a mi. I tot i que aquestes poques paraules sortiran publicades cinc dies després del seu traspàs, escrites quedaran per sempre més igual que el seu record. Reposi en pau l'Andreu del Moby Dick. 

 

I ara, reprenc el fil

No pas sense esforç que ara em poso a escriure sobre alguns dels temes que aquesta setmana remouran una vegada més la maltractada dignitat dels ciutadans de Catalunya. 

 

Ponts de què?

Doncs, metafòricament, ponts de tot el que vulgueu, menys de diàleg. Em refereixo amb Espanya, i encara no pas amb tota, és clar, perquè hi ha espanyols que ens respecten i ens entenen i, fins i tot, n'hi ha que ens admiren; molts més dels que no ens pensem. Però jo em refereixo a l'Espanya oficial; la dels manaires de sempre. La dels impertèrrits dominadors que ens han tractat des de fa segles (diguin el que diguin) com si fóssim els seus colons. 

I, si faig referència als "ponts de diàleg" és perquè encara hi ha qui hi creu seriosament(?), segons hem pogut comprovar en una recent entrevista feta al president d'ERC, Oriol Junqueras, publicada a l'edició digital d'El Periódico. Hom és lliure de creure en el que vulgui, i més en aquest cas, per les injustes circumstàncies personals en les quals es troba, l'Oriol. Ho tinc ben clar i a més ho crec i així ho defenso sempre. Però, tanmateix, em pregunto si és prudent, i recalco aquest adjectiu com alternativa a no fer servir els que el sentit comú em recomanava en principi, perquè no em vull moure del respecte que sento per qui els ha manifestat. I sense moure'm d'aquest respecte sí que vull manifestar la meva radical discrepància. I afegiré, a més, que em sap greu, perquè penso que, en el punt tan brutal que es troba tot el país i, per tant, tots plegats, la realitat no la podem negar ni tan sols distorsionar. I aquesta és una tendència a què el pensament catòlic, en tot temps respectable –només faltaria–, ens ha portat sempre: tenir només fe i esperança que, de fet, mai no hem perdut, no pot ser el gran i únic paradigma donats els lamentables antecedents del nacionalcatolicisme que hem patit quan s'ha posat amb el poder i amb la política. I que encara patim i pel que es veu encara haurem de seguir suportant. 

 

Gesticular

De gesticulacions és evident que se n'han fet, i moltes, però és que en la majoria dels casos no es podia fer una altra cosa. Els moviments socials oberts, públics i populars no han parat mai de fer-ne; es nodreixen del gest que sovint n'és el seu continent, i del contingut quan n'hi ha, que és el nostre cas. Precisament és per això que, davant de tanta injustícia, menyspreu, atacs de tota mena, desconsideració i radical brutalitat, la gent gesticula amb la queixa constant, profunda i permanent. I perquè tenim polítics presos, dels quals quatre en vaga de fam, i altres d'exiliats. I les sensibilitats que tenim al davant actuant amb una prepotència inusual, impròpia, indignant i àdhuc allunyada dels principals drets humans assumits per tothom. 

A Europa també hi hagut alguna gesticulació. Fins ara només això. Però, no vol dir pas que els continguts que hi ha darrere dels gestos, no puguin passar a concretar-se de manera clara i evident més endavant.

També gesticulen, i sense parar, de forma barroera i irresponsable els enemics polítics que campen com volen dins del país. I no és el que pensen i fan veure que pot passar: és el que volen que passi. Més greu impossible, o sí?

Bones, entranyables pacífiques festes i un millor 2019 a tothom.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article