Sobre l'obsolescència programada i altres coses (polítics inclosos)

Qualsevol publicació que vulgui ser plural ha de donar veu a tothom. Com que aquesta és la nostra voluntat, reservem un espai perquè els nostres lectors puguin enviar-nos els seus articles. Per tant, si teniu res a comentar, criticar, agrair o valorar, no dubteu en escriure'ns una carta a la directora i la publicarem a El Lector Opina. Ens els podeu fer arribar a l'adreça tarrega@segre.com juntament amb les vostres dades personals.

LITA GILABERT

Estic preparant una festa sorpresa per a la Rowenta, que aviat farà trenta anys, i he pensat que li faria molta il·lusió que convidés el Robert Weintraud per l'amistat professional que els uneix. Com que no el conec personalment, no se m'ha acudit res millor que cercar-lo a través de Google, tot i la meva reticència, perquè la darrera vegada que vaig fer-hi una consulta em va passar allò que se'n diu genèricament "coses".

La seqüència dels fets va ser la següent: volia informació sobre la Guàrdia Civil; sobre el seu desplegament a Catalunya, tipus uniforme, unitats especialitzades, avantatges de pertànyer al cos, etc. Havia d'escriure una escena teatral a partir d'una foto d'un transvestit que m'evocava la Mia Wallace de "Pulp Fiction". Recordeu el tall de cabell "chanel" tan sexi que portava l'Uma Thurman? Doncs, bé, una cosa semblant, però amb mini faldilla de lamé vermell i top suggeridor. Val a dir que la recerca a Google va coincidir amb "el tema" del Piolín, i res no feia presagiar tot el que ha esdevingut després.

Havia decidit que el Paco —així és com vaig batejar la noia de la fotografia— seria un Guàrdia Civil en missió d'incògnit a la platja de la Barceloneta. Tot molt patètic, certament, però vaig passar una bona estona fent la fitxa del personatge i escrivint la història. El cas és que, després de les pertinents consultes a la pàgina web de la Benemérita, vaig estar setmanes rebent missatges que m'animaven a fer oposicions al Cuerpo —que m'agrada dir del delito—. No vaig dir ni piu per no temptar la sort, però, des d'aleshores, em sento observada, com si hagués obert una finestreta de la meva intimitat al món.

Tornant a la meva petita i estimada Rowenta, el Robert Weintraud no vindrà a la festa. El creador alemany de la marca de petits electrodomèstics va traspassar el 1927. No vull cridar el mal temps, però quan la miro allà soleta i resistent al pas del anys al prestatge de la cuina —ja anem per la tercera generació de torradores, sandvitxeres i planxes, com a mínim—, i observo que el groc rovell de la seva coroneta no sembla tan lluent com al principi de la nostra relació, sento una gran tendresa. La Ro s'ha saltat la regla principal de l'obsolescència programada: la data de caducitat. Serà immortal la meva espremedora? O és només una replicant que lluita per sobreviure?

Conscient per moments que el tema se m'està escapant de les mans, he recordat una noia alemanya —coincidència!— que vaig conèixer en un sopar d'estiu a casa d'uns amics de Valldoreix el 2015. Es deia Cosima. Es dedicava a fer documentals per a la televisió; projectes que requerien un gran finançament, molt temps de feina i viatges arreu del món. Durant una bona estona em va parlar d'un documental sobre els residus electrònics, sobre el perill de la reutilització dels xips que es troben en aparells electrònics desballestats. Em vaig quedar impressionada, però el tema va quedar aquí i jo, al cap d'uns dies, li vaig enviar per e-mail, com li havia promès, una recepta boníssima de plàtan amb llima, del meu amic Jordi Escarré. La Cosima, educada, de seguida m'ho va agrair.

Qui era realment aquella dona ho he sabut fa poc, gràcies a alguns dels nostres polítics (que no mencionaré per respecte a vostès i perquè suposo que tothom té els seus top ten), que m'exasperen i fan que em pregunti: no existeix un xip miraculós que digui dos anys i un dia de vida útil i santes pasqües? (igual que l'escàndol dels mòbils, però al revés...). No existeix l'obsolescència programada en política? No els vull cap mal, però més d'una vegada voldria enviar-ne més d'un a una planta de reciclatge d'última generació.

Va ser buscant informació sobre l'obsolescència programada o planificada, concepte que es remunta als anys vint i trenta del segle passat, com vaig trobar la Cosima Dannoritzer. No vaig tardar a lligar caps. Aquesta Cosima era la meva Cosima! El correu electrònic del plàtan amb llima m'ho va confirmar. I després de veure el seu documental "Comprar, llençar, comprar" (2010), vaig córrer a fer un petó a la Ro.

Avui he tornat a Google per saber alguna cosa més d'ella (amb anunci d'una aspiradora Rowenta inclòs al cap d'uns minuts!) i he trobat "La tragèdia electrònica" (2014), que deu ser el documental que em va esmentar al sopar. I, també, "Els lladres del temps", que es va poder veure al programa "Sense ficció" de TV3 a finals de novembre, i que la directora havia presentat el maig passat a Docs Barcelona 2018, a la secció oficial Latitud. Us animo des d'aquí a veure'ls, si encara no ho heu fet.

Ben mirat, podria convidar la Cosima a la festa de la Rowenta i de passada proposar-li que aprofundeixi al voltant de l'obsolescència programada aplicada als polítics. Ella que en sap tant, potser se li acut alguna idea brillant al respecte.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article