Espanya i llur endèmica autarquia

És un home molt conegut a Tàrrega, en bona mesura per la seva dilatada trajectòria en el món de la política local. Avui dia ha deixat enrere aquesta faceta, però no renuncia pas a seguir defensant els seus ideals. La seva manera de fer-ho ara és en els articles que escriu des de fa uns quants anys a la secció d'Opinió de NovaTàrrega.

Redissenyen inspirats en la nostàlgia

I aquesta, la nostàlgia, no és altra que la basada en l'endèmic retard imposat per la dictadura franquista en forma d'una autarquia més que absurda amb la qual pretenien l'aïllament de qualsevol influència exterior. Aquesta anomalia d'Espanya que suposadament va perdurar fins a la mort del dictador l'any 1975, en molts aspectes encara es manté viva i latent. Quan la majoria de països de l'Europa occidental, l'any 1945, després de la Segona Guerra Mundial, iniciaren processos de democratització política, l'Espanya franquista seguia com una dictadura força semblant a la dels règims totalitaris vençuts. Per això no es va incorporar a la normalitat democràtica europea, juntament amb Grècia i Portugal, fins a la penúltima onada. Per tant, la pregunta que es pot fer davant d'aquesta realitat és: amb quina convicció democràtica es mou Espanya dins d'Europa? La resposta podria ben bé ser: amb una de les més febles, improvisada, de mal fiar, poc consistent, inexperta i titubejant. Al respecte podem recordar les vergonyants mentides de diferents ministres d'Assumptes Exteriors sobre diversos fets ocorreguts a Catalunya, per exemple.

 

El darrer disseny és Vox

Qui, a més, després de l'abrupta desaparició de Manos Limpias, ha passat a ostentar el protagonisme de la reclamació jurídica popular contra Catalunya. Un protagonisme inadequat per capciós i excessiu, fonamentat en interessos sectaris, nostàlgics i opacs. Diuen els comentaristes polítics i mitjans de comunicació en general, que a tot Espanya i en especial a Andalusia, ha arribat una força política nova. En realitat, al meu modest parer, el que ha arribat no és una nova força política sinó que ha rebrotat aquella força que ja portava el nom de Força Nova (Fuerza Nueva) de Blas Piñar i que mai no se'n va anar, no pas del tot, és evident. Aquest feia molta nosa als dissenyadors de la democràcia de la Transició. Només va desaparèixer de "l'estètica oficial" del dia a dia. I, com fan els caimans, es va posar a deglutir tot el que s'havia empassat abans (que era molt) i durant i després de la Transició ara fa 40 anys. Ben alimentats, els depredadors, en general viuen i es reprodueixen tranquil·lament i sense gaires sobresalts. Entengui's aliments com a sinònim de reconeixements, privilegis, regals, emoluments especials i la suficient barra lliure en general en els profunds i insondables mons cavernaris del gran Estat. I, en aquest cas, no cal dir-ho, els depredadors són aquells colpistes que van triomfar amb el cop d'estat del 1936 contra la república legítimament constituïda.

 

Els temps contemporanis

Però, tot això, és el passat històricament més recent segons diuen els historiadors. Un passat que, després de 80 anys, encara no hem pogut superar perquè forma part intrínseca de la realitat política (i en bona part social) d'aquesta Espanya profunda, opaca, autoritària i essencialment autàrquica. La mateixa que, paradoxalment, ha escanyat sempre Catalunya i els catalans i que, per això mateix, ens ha tingut en el seu frontispici ideològic de clara inspiració feixista, tot i que ben dissimulada o quan no disfressada de cara a l'obligada homologació internacional. Espanya no era europeista. Catalunya sí. Espanya només era i és Espanya i punt. Hi ha proves fefaents i contrastades que, per exemple l'any 1965, aproximadament vint-i-cinc anys després de la criminal depuració, l'activitat de control policíac era a l'ordre del dia. A Tàrrega tenien els corresponents arxius al quarter de la Guàrdia Civil; eren aquells que precipitadament van llançar a les basses de Verdú. Suposo que amb l'esperança que el caliu de la crema de la brossa els acabés consumint, tot i que algú, casualment, va trobar algunes de les fitxes que encara no s'havien cremat del tot. No sé qui, però hi ha algú que en deu tenir de guardades a casa seva. Ara tot això corre per les clavegueres de l'Estat a plena activitat.

 

Alertes

Ull amb les campanyes electorals extremes. O dels extremistes. Disposen del màxim de recursos econòmics per al seu propòsit, la procedència dels quals s'ha fet incontrolable segons diuen els experts. Les estratègies que porten a terme són aparentment simples i directes. Porten (costi el que costi) el màxim de gent a votar-los i furguen tant com poden, amb relats capciosos, mentides i alarmisme a tot drap per desmobilitzar els suposats electors dels seus adversaris. Pensem en els resultats del 21/12/2017 i en la sorpresa de Cs. En l'elecció de Trump als EUA. La de Bolsonaro al Brasil, entre altres que ja aportaré en futurs escrits. Avui no hi ha més espai i, per cert, la Creu també s'espera.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article