Dissenys irresponsables

És un home molt conegut a Tàrrega, en bona mesura per la seva dilatada trajectòria en el món de la política local. Avui dia ha deixat enrere aquesta faceta, però no renuncia pas a seguir defensant els seus ideals. La seva manera de fer-ho ara és en els articles que escriu des de fa uns quants anys a la secció d'Opinió de NovaTàrrega.

Dissenyar i redissenyar

Dissenyar pot ser, i sovint és (no sempre) un Art: l'Art del disseny. El disseny ho abraça tot. Haurem de precisar, però, que hi ha moltes menes de disseny precisament per això; perquè ho toca tot i més que en vol. 

Però avui només em vull referir a la mena de disseny que des de fa uns anys, molts més dels que pugui semblar, ha penetrat d'una forma determinant en l'àmbit de la política. Determinant i perillosa perquè, d'entrada, ha prescindit sistemàticament dels valors, tan ètics com morals a l'ús i els ha transformat –dins d'aquest àmbit– posant-los sempre al servei i subjecció dels interessos dels seus efectius contractants. I ja se sap; qui més té més paga perquè vol tenir més i més. En general, els més poderosos, els que ja ho tenen tot, sabem que la seva cobdícia no té límits, mentre que els més pobres cada vegada esdevenen més pobres. Tanmateix, aquest és, ben probablement, el trastorn més greu i pitjor del segle XXI. Un trastorn de gravíssimes conseqüències. S'ha pogut constatar recentment als EUA, a Rússia, als Emirats Àrabs, i ara fa ben poc al Brasil entre d'altres més. Tot plegat constitueix un autèntic paradigma del segle que ens ha tocat de viure i en el qual desapareixen inexorablement les ideologies; les idees; els valors democràtics (que tanta nosa els fan). I no diguem ja dels valors derivats de l'humanisme, l'honradesa, el respecte a la dignitat, a la llibertat, a l'equitat, a la bona justícia, a la fraternitat, etcètera, etcètera, sense els quals tota política objectivament democràtica resulta impossible.

 

Dissenyant

Com suara ja he advertit, deixo de banda el disseny que desperta emocions i vaig de ple a allò que s'ha dissenyat contra la llibertat i els drets dels catalans. I, tanmateix, aquí hauríem de destacar que l'Estat de les Comunitats Autònomes contemplat al títol VIII de la Constitució espanyola del 1978, obeïa clarament, amb allò de les disset Autonomies, a la confirmació del "cafè per a tots". I el persistent, flagrant, vergonyós i perillós per destructiu dèficit fiscal català que contemplava la banda més opaca del "premeditat" disseny polític. El Règim ho tenia tot lligat i ben lligat. Fins que va saltar pels aires amb la nefasta sorprenent sentència del TC sobre l'Estatut del 2006. L'aparell jurídic del sistema es va passar en contra de Catalunya i va rebentar per una de les costures aparentment més ben fetes i dissenyades. I la conseqüent reacció de l'independentisme català i de la ciutadania fou immediata i va començar a mobilitzar-se activament amb convicció pacífica i una tenacitat i constància exemplars. 

I sota variants polítiques diverses el poble català democràticament ha anat avançant cap a la legítima demanda d'exercir el dret d'autodeterminació amb el singular referèndum extraordinàriament reeixit de l'1-O gràcies a la fermesa i a la dignitat de 2,5 milions de catalans de tot ordre i condició. Atacat amb la reacció brutal, per alguns inesperada, d'un Estat sorprès en la seva crua realitat totalitària i antidemocràtica falsament reconstituït a partir d'una suposada Transició dissenyada per mantenir els valors i els intocables privilegis del sempitern feixisme vencedor emparat per les complicitats i els interessos que ara hem anat coneixent i reconeixent. 

I, per si encara fos poc, la injusta aplicació del 155 contra Catalunya n'ha mostrat les més aberrants complicitats polítiques d'inspiració clarament destructiva dels valors, dels drets i de la proverbial convivència de tot el poble català.

Perquè, tant amb el bipartidisme com amb la creixent polarització partidista viscuda al final del seu aparent esgotament, sigui qui sigui que hagi governat a Madrid i a tot Espanya durant els primers 32 anys, és a dir, des del 1978 fins al 2010, el sistema inicialment dissenyat i dinàmicament redissenyat sempre que nosaltres hem pressionat reclamant el que legítimament i legalment ens correspon (ni més ni menys que això), ha respost a la contra amb les tàctiques i formes que ja sabem i coneixem; amb força, mentint, atacant-nos, reprimint-nos, enganyant-nos sistemàticament i escanyant-nos financerament. I en això estem i en això mateix seguim. 

Ara ja podem afirmar que quan la política espanyola ha sigut una comèdia de cara a Catalunya, forçosament només podia acabar en drama. I és el que estan ordint en contra del poble català amb la potenciació de nous protagonistes polítics degudament redissenyats. C's primer i ara Vox en són els dissenys paradigmàtics a destacar. Sembradors d'odi; mentiders compulsius; justiciers implacables amb l'empara del sistema; ultrafinançats pel capitalisme cobdiciós; assistits pels poders fàctics tradicionals i una gran part dels mitjans de comunicació, han esdevingut el perill més populista, perniciós i truculent. El context exterior i el sistema interior espanyol estan amb ells i al servei de les seves catalanofòbiques estratègies. Un perill més a superar que des d'aquí seguirem analitzant i en futurs escrits veurem l'evolució de la seva creixent perversa estratègia anticatalana.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article