(Tenir o no tenir) calés

Bitllets arrugats
Bitllets arrugats | Sara Kurfess on Unsplash

Hau llegit mai cap text de Montserrat Aloy? Us heu deixat seduir per la seva manera d'entrellaçar les paraules? Ara ho podeu fer de tant en tant a les nostres pàgines. Trobareu els Apunts del Natural d'aquesta filòloga i escriptora a la secció d'Opinió cada quinze dies.

El dia de la meua vida en què vaig cobrar molts diners per ser professora em va semblar sublim, fecund i perillós. Tot alhora. Perquè era un bon dia, oitant, però també perquè tenir-ne tants fou motiu de bogeria passatgera. "Em compraré això, i allò, i pagaré aquest deute, i a més avançaré diners per tal cosa i tal altra!", digué la part del cervell que no entén de mesura (que rima amb usura, per desgràcia). No vaig fer ni la meitat del que m'havia proposat. Covarda? En certa manera sí: la part del deute va créixer sense mesura a mesura que passaven les hores, i eixugar-lo es va convertir en un assalt a un castell medieval, sense més armes que una espasa de mida petita. Un bluf, vaja.

El segon dia que vaig tenir molts diners a la cartera fou per pagar una reparació del nostre cotxe, de caire apocalíptic. Si no pagava, no circulava. Amb la butxaca buida, el meu ànim per engegar el cotxe –i, de retruc el mecànic que m'havia tornat pobra– era força feble. Uns pocs centenars de metres més, i seriosa, vaig escometre el pensament del mes que començàvem. "Buff", va dir ella.

El tercer dia de pensar que tenia diners acumulats es digué "Signatura d'una hipoteca". Sona com una pel·lícula de terror, de fet, amb el greuge afegit que dura –el film– 25 anys. Digueu-me sarcàstica, si us plau: tradueixes el títol a l'anglès i poses Hitchcock a la signatura, i queda creïble i tot. "Uff", the bank manager said. (L'autora fa un salt en el temps. Cau dempeus i sense cap rascada.)

Comencem, doncs, amb el temps modern al qual ens cenyim, i no pas metafòricament. Una vegada vaig estar a punt de tenir una Mastercard. Em prometien una vida regalada, descomptes arreu, interessos invisibles i orgasmes a dojo: 6.000 euros de llavors. No els vaig veure mai, els euros, ni la tarja on deien que els havien amagat. Després d'aquell plàstic miraculós, i de decepcions vàries, he amagat la tarja que t'endeuta amb el futur. A hores d'ara puc recordar fins al darrer cèntim que dec. "We think...", van dir ells, fregant-se les mans.

Els viatges! "Vagi a Xile per 6.995 euros, esmorzars inclosos." No va ser tan lluny, només Gran Bretanya. L'esmorzar hi era inclòs, sí, mitjançant una beca i uns 35 folis escrits a màquina justificant el com, per què, quan, amb qui i què faria a la Blanca Albió. "Parlar anglès, ves!" Dels dinars i sopars ja us en parlaré més endavant. La meua targeta de dèbit cruixia de por dins la butxaca cada cop que la feia anar. "Excuse me, ma'am", deia la VISA amb un fil de veu.

La il·lusió de tenir (calés físics) s'ha anat esvanint a mesura que m'he fet gran. Porto objectes útils a la meua vida per poder veure quant costa la vida que duc: les ulleres, la cadira de rodes del meu fill, l'assegurança del cotxe, un armari compartit amb l'home que estimo. Ara lluito perquè una sentència (que NO frase) sigui una millora en la meua vida: desitjaré i deuré amor a qui estimo, però no diners. "El seu canvi", digué l'advocada en tancar l'acord.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article