D'Andalusia a Catalunya

Aquest jove es defineix com humanista i periodista. "M'he especialitzat en comunicació, anàlisi i consultoria política. Sóc de Guimerà!", assegura un dels col·laboradors més joves del setmanari. El podeu llegir un cop al mes a Motiu de Reflexió.

Catalunya s'ha convertit en la protagonista de la campanya electoral andalusa; però això tampoc és cap novetat. Ja fa moltes eleccions que la situació política catalana és el tema central de la política espanyola. Per no parlar dels seus problemes, tots plegats es focalitzen cap a nosaltres. És una vella tradició espanyola que ve de molt lluny en la història.

Com a Israel, mentre hi hagi motiu de conflicte amb els palestins, hi haurà poder garantit pels partits polítics partidaris de la tensió bèl·lica.

Quan es va aprovar aquesta Constitució de la qual tan presumeixen, ara fa 40 anys, Catalunya també va ser la protagonista: "El café para todos" va sortir aleshores per contrarestar la voluntat nacionalista catalana d'obtenir una identificació diferenciadora dins el text constitucional per part dels catalans. Això, juntament amb un pacte fiscal digne, ens hauria estalviat molts anys de pidolar molles de pa a Madrid, molts anys de consellers anant capcots a Madrid a demanar, i ens hauria estalviat molt mal humor cap a l'Estat. Els nostres problemes els han sabut generar molt bé des de de la seva capital. La gran massa social independentista l'han creat ells.

Avui, a França, el president Macron vol reformar la Constitució francesa per, entre altres coses, afegir-hi unes línies que identifiquin els ciutadans francesos de l'illa de Còrsega com a poble dintre de l'Estat francès. Aquí és tot el contrari: i això, avui, amb un govern socialista!

Aquell tallat mal repartit entre totes les autonomies sols va generar un malentès ben gros i un descontentament igual de repartit. Ja aleshores van ser els andalusos els primers i més exigents a repartir-ho tot per igual (sempre posant com excepció els cosins bascos). Ara a la campanya electoral andalusa tornem a ser el tema, i potser més que mai, perquè potser aquests darrers mesos la situació catalana ha estat excepcionalment tensa, per motius evidents.

Però ja cal que ens preparem: el ja proper 2019 unes quantes comunitats autònomes d'Espanya aniran també a les urnes a triar el seu govern regional (ja veureu com parlen de Catalunya amb la boca plena a Extremadura, però també els veïns valencians…), sumant-hi les eleccions municipals; i també hi haurà les eleccions europees, i els encantarà criticar que la senyora Serret sigui delegada del Govern a Brussel·les, i es faran un fart de parlar de "la finca" del president Puigdemont a la capital europea (segur que diran que la paguen "el conjunt dels catalans amb els seus impostos"). Tot plegat, una pluja fina, però torrencial, que ens seguirà erosionant una paciència infinita que ens defineix.

Sumem aquí el clar declivi institucional sorgit d'una Justícia que ha exterioritzat les seves deficiències orgàniques, conjuntament amb un sistema polític que s'hi barreja amb concupiscència. Tot ve d'aquella Constitució i d'aquella exigència de posar llet al cafè, que fa 40 anys va venir d'Andalusia, i que avui encara cueja descontroladament.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article