Els fonaments dels fonaments

Marie Ebner-Eschenbach
Marie Ebner-Eschenbach

És un home molt conegut a Tàrrega, en bona mesura per la seva dilatada trajectòria en el món de la política local. Avui dia ha deixat enrere aquesta faceta, però no renuncia pas a seguir defensant els seus ideals. La seva manera de fer-ho ara és en els articles que escriu des de fa uns quants anys a la secció d'Opinió de NovaTàrrega.

«Estar contents amb poc
 és difícil, amb molt
és impossible»

Marie Ebner-Eschenbach

 

La creu de terme

He decidit que de moment havia de deixar reposar la qüestió de la Creu perquè cal que qui vulgui hi pugui reflexionar per fer la seva aportació. I això sempre requereix un cert temps. Crec que la reflexió és necessària sempre i en aquest cas potser més i tot. Probablement sorgiran posicions diverses i algunes de les quals possiblement seran discrepants o, fins i tot, antagòniques, però, sobretot confio que seran esforçades en el rigor i en el degut respecte i, per descomptat que a més de legítimes configuraran un veritable debat democràtic, o això espero, perquè tanmateix, de debat democràtic, n'anem força mancats. Servidor seguiré treballant a documentar els arguments que ja vaig apuntar i recollint totes les reflexions que es puguin produir i que naturalment abocaré en un futur escrit o escrits si calgués. Amb tot, sóc conscient que pot passar que –com tantes vegades ha passat abans– els lectors, per les raons que siguin, acabin callant: no manifestant-se. Confio que no sigui així i hom hi digui la seva amb tota llibertat.

 

Memòria històrica

Afirmen que és un concepte ideològic i historiogràfic destinat a designar l'esforç conscient dels grups humans per trobar-se amb el seu passat valorant-lo i tractant-lo amb especial respecte. A un servidor el concepte em resulta molt ampul·lós i se'm fa més natural parlar-ne en termes de dignitat humana, individual, familiar i col·lectiva. Però avui no tinc intenció de parlar-ne més enllà de la reflexió que m'ha provocat el títol del llibre de Joan Margarit Per tenir casa cal guanyar la guerra, publicat per Proa, així com algunes de les preguntes que llança l'editora en la síntesi de llur presentació impresa. Per exemple: "Per què la vida es construeix d'una manera i no d'una altra?" i també "Per què Joan Margarit ha escrit els poemes que ha escrit?". Llegiré el llibre i veurem què diu. Particularment m'inquieta la primera d'aquestes preguntes que d'entrada ja m'ha fet treure el cap per damunt del mur amb què sempre topava en el trajecte de la pròpia vida quan intentava trobar-hi alguna mena de lògica. Puc avançar que la lògica a què faig referència era una cosa lamentable, penosa, molt trista i especialment injusta: anys de postguerra en una família de perdedors. Fa anys que ho sé, però no m'ho volia creure ni ho podia acceptar.

 

Històries

"La realitat és una construcció mental", ho diu el doctor Jordi Camí, metge neurocientífic director de la Fundació Pasqual Maragall i del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona. Diu més coses i totes força interessants segons publica avui (27/11) La Vanguardia en la seva "Contra". M'ha cridat l'atenció precisament perquè havia acabat de llegir a Nova Tàrrega (pàg. 12 del 16 de novembre) el primer article de la nova sèrie que amb el títol d'"Els bombardejos de la Legió Còndor a Tàrrega. El 5 d'abril de 1938 (I)" ha publicat Jaume Ramon Solé. A qui aprofito per agrair la seva documentada aportació.

Per cert, que servidor vaig conèixer personalment el doctor Ramon Carulla (signant del certificat de defunció) als anys 50 un primer dia en què s'aixecava la veda de caça. Ell n'era un gran aficionat i jo acompanyava el pare, que sempre deia allò de "perdius al vol, primer pa sol". Malgrat tot, amb els anys, jo vaig esdevenir un acèrrim aficionat de la caça al vol. I recordo especialment aquell dia perquè el doctor Carulla va malferir una perdiu que jo corrent li vaig poder agafar i li vaig portar. L'home, que segons vaig veure ja era molt gran, m'ho va agrair efusivament. En tinc d'ell, del lloc on va passar i del fet en si un record ben nítid i, per ara, no necessito cap "construcció mental" per recordar-ho.

He aprofitat la informació, l'anècdota i el coneixement circumstancial d'aquell moment per fer un exercici de memòria històrica pacífica, alegre i en certa manera entranyable. Però, al que volia anar era a dirigir un prec molt especial a Jaume Ramon Solé, pregant-li que publiqui els noms d'aquelles persones (si li és possible saber-los) que segons diu "van fer una passa endavant en aquells moments terribles" que van acabar com van acabar i als quals diu que "va dedicada aquesta nova sèrie d'articles". Els llegiré amb el màxim d'interès.

Sobretot ara que he après que això de la vellesa és una mena de conveni col·lectiu.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article