Gran Recapte

Cap sac buit s'aguanta dret

És un home molt conegut a Tàrrega, en bona mesura per la seva dilatada trajectòria en el món de la política local. Avui dia ha deixat enrere aquesta faceta, però no renuncia pas a seguir defensant els seus ideals. La seva manera de fer-ho ara és en els articles que escriu des de fa uns quants anys a la secció d'Opinió de NovaTàrrega.

A TALL D'EXEMPLE: EL SAC DE LA UNITAT

De la unitat política. O més ben dit: de la d'acció política, que és el que, en definitiva, reclama la gent. Perquè el que en podríem dir la unitat sentimental la tenim ben nodrida, i es reforça cada dia més amb les execrables manipulacions dels togats espanyols servidors lleials de la monarquia del règim del 78. Això i el clam per la llibertat dels presos polítics que és unànime arreu i que cada vegada va a més. 

ERC se sent sorprenentment forta i només parla d'anar "units en l'acció" i no pas d'estar units amb tota la resta d'opcions independentistes que, qualificades amb entitat pròpia i representació parlamentària, només són tres en total: ERC, JxCAT i les CUP. Tanmateix, deu ser per tot això que no hem assolit encara la imprescindible unitat estratègica independentista ben definida i assumida per totes les forces polítiques esmentades. No l'hem assolida perquè els partits, o una part important, no són capaços de portar a terme el difícil repte històric d'afrontar la ruptura amb l'Estat espanyol. 

Hauríem d'assumir d'una vegada per totes que l'autonomisme ha fracassat, per tant, amb mentalitat autonomista no anirem enlloc. I, per si algú no se'n recorda, l'estat de les autonomies es va formar en contra de Catalunya i és amb aquesta voluntat que ha funcionat sempre fins ara. 

Em sap greu i és molt de lamentar donat el moment excepcional que estem vivint a Catalunya, però el sac no s'aguanta perquè el tenim quasi buit. I això és molt perillós. Tant que podria esdevenir letal per a la independència i la llibertat de Catalunya. Ultra la República i el nou país que entre tots volem bastir. Sort en tenim que la gent no falla i que cada vegada és més conscient que no pot fallar perquè el gruix més important, el pal de paller de la llibertat, són ells: la gent que omple el sac de l'esperança i de la dignitat. 

Volem un estat independent i sembla que els polítics que sostenen la migradesa governant no en siguin ni conscients. Afigura que van donant més "peix al gat" cada vegada que les coses es posen dures, i així és com no anem enlloc. Què fou sinó la majoria malmesa al Parlament davant l'arbitrària intromissió política del jutge Llarena? Un desacord en la suposada "unitat d'acció"? No pot ser que importi més acceptar la ignomínia per mantenir la precarietat que plantar cara amb rigor i dignitat. I a sobre la gent no ho va entendre i, per descomptat, tampoc ho va acceptar. Sac buit i anar tirant?

 

EL SAC DE LA VERGONYA

Aquest sí que ens l'han ben plantat, i ple. Ple d'històries inventades i d'ignomínies tenebroses. Relats d'una fiscalia llançada a criminalitzar tot un poble amb l'acusació al seu Govern i entitats d'un "aixecament generalitzat, esquitxat de força, agressió i violència". Aquest sac està ple d'una justícia cega de venjança i davant de la "rebel•lió pacífica i democràtica dels anyells" han atiat la repressió i l'acarnissament dels llops cap a tot el poble català secundats pels sembradors d'odi i rancúnies de la més pura estirp neofeixista. El règim del 78, que lluny de morir-se de vell i de tip, es remou amb una força despòtica disposada a tot. Des de trencar-nos la cara i els ossos passant per la conculcació dels nostres drets fonamentals fins a negar-nos la dignitat com a persones que legítimament sentim pertànyer a una cultura i a una terra que ens és pròpia i que resulta diferent de la seva. Semblen talment disposats a exterminar-nos si no volem ésser definitivament colonitzats i disposats a combregar amb la seva sacrosanta unitat. Jo m'inclinaria per creure que, davant de tanta ràbia i despropòsit ètic i moral, el règim del 78 està agonitzant, i en aquestes suposades condicions pot resultar molt perillós i nefast. Molt més que de costum. Anirem veien què trauran d'aquest sac ple d'ignomínia, d'injustícia i de vergonya.

 

EL SAC MIG BUIT DE TÀRREGA

Sí, a Tàrrega també tenim el sac que es va omplint i no sabem de què. O potser sí. Sembla que tenim algun problema amb la Creu de Terme. També amb l'epitafi de la làpida de l'alcalde Francesc Fité que, oportunament i amb educada i justa persistència ens recorda Lita Gilabert. Hi estic completament d'acord: el que hi ha és un mal epitafi i s'ha de dignificar. I encara de la participació ciutadana que, més enllà del seu reglament segons afirma qui d'això sap; la Mercè Agustí, la cosa no funciona. D'acord. I el Comú de Tàrrega està molt crític. Molt més que de costum...

PS. I servidor em disculpo amb els amables lectors per no haver pogut fer l'escrit la setmana passada. Ho sento de veritat i gràcies per preguntar-m'ho els qui ho van fer. Segueixo com sempre: esforçant-me.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article