Gran Recapte

Sobre els nostres (meus) morts i els mals epitafis. S'accepten visites

Qualsevol publicació que vulgui ser plural ha de donar veu a tothom. Com que aquesta és la nostra voluntat, reservem un espai perquè els nostres lectors puguin enviar-nos els seus articles. Per tant, si teniu res a comentar, criticar, agrair o valorar, no dubteu en escriure'ns una carta a la directora i la publicarem a El Lector Opina. Ens els podeu fer arribar a l'adreça tarrega@segre.com juntament amb les vostres dades personals.

LITA GILABERT

Ara que arriba Tots Sants molts de nosaltres farem el ritual de visitar el cementiri on descansen les despulles dels nostres éssers estimats. Un cop ben net el nínxol, els dedicarem una oració apresa en la infantesa, una oració que recitarem en un murmuri íntim, respectuós. 

La nostra vida és pot resumir en relació amb els nostres morts. Jo en tinc tres, de morts o, millor dit, quatre. En tinc un d'adoptat. La meva àvia l'hi va traspassar a la meva mare, i la meva mare, a mi. Si me'n desfés, si me'n despreocupés, em sentiria una traïdora. 
Els meus quatre morts són, per aquest ordre: els meus pares; l'Ian McLeod-Stoker, i el Francesc Fité. Família, amic, adoptat.

Dels meus pares, puc dir que varen morir en pau. Enterrats al cementiri de Tàrrega, estan protegits per una làpida  de marbre blanc i lletres daurades que Jaume Ponsarnau havia fet i col·locat uns anys abans del seu traspàs. Aquest fet va provocar més d'un ensurt quan algun vell conegut els veia aparèixer darrere un revolt del cementiri per Tots Sants. Els pares formen part d'una generació que afrontava la mort amb naturalitat i que volien estalviar al fills una despesa. Accepten visites.

Ian McLeod-Stoker (1937-2011), originari de Newcastle, va arribar en bicicleta a Barcelona a principis dels anys vuitanta del segle passat. Es va guanyar la vida fent de professor d'anglès fins a l'últim moment, després de deixar l'exèrcit —havia format part del Queen's Own Cameron Highlanders— i una família. Va morir sol a l'Hospital Evangèlic de Barcelona, a l'hospital de cures pal·liatives del carrer de les Camèlies del barri de Gràcia. L'Ajuntament es va fer càrrec del seu enterrament, perquè la seva filla se'n va desentendre. Suposo que mai no li va perdonar que l'abandonés. S'està al cementiri de Montjuïc. Com que tinc mala memòria, vaig apuntar en una llibreta on: carrer Sant Josep, agrupació 2, arquejat 906, quinta fila, al costat de les Carmelites Missioneres. Ell no té làpida. Una paret d'obra arrebossada amb ciment tapa el seu nínxol. Cap nom, cap data, cap epitafi. Accepta visites.

Francesc Fité i Pons (1873-1936), natural de La Freita. Va ser alcalde de Tàrrega de 1931 al 1934. Va morir a l'inici de la Guerra Civil. Conegut com "Lo rei del tractor", Antoni Ponsarnau va fer la seva làpida en acabar la guerra. Va cisellar-hi un epitafi per encàrrec, un mal epitafi: "Asesinado por las hordas rojas de Tàrrega el diez de agosto de...". Accepta visites.

Un any més aniré a fer neta la seva làpida, protegida per una tanca de vidre, i pensaré que no es mereix tanta desafecció municipal durant tants anys i de tants diversos colors polítics. Per què? Per què? Sempre em faig la mateixa pregunta. Em dic, una vegada i una altra, que cal una relectura del seu pas per l'ajuntament de Tàrrega. És que potser era un fatxa? (ara que li diem a tothom que no pensa com nosaltres). Si la resposta és negativa, l'Ajuntament hauria de dignificar d'una vegada el lloc on reposen les seves despulles. 

Crec que Francesc Fité es mereix un altre epitafi. Es mereix ser recordat per altres gestes. Es mereix ser recordat com a Alcalde de Tàrrega, perquè ho havia estat molt abans que algú taqués el seu llegat amb sang.

No és un delicte que se li pugui atribuir que els ajuntament franquistes targarins se'l fessin seu com una víctima més dels rojos.  I el fet que els ajuntaments democràtics de Tàrrega —el 2019 celebrarem el 40è aniversari— hagin rebutjat el seu llegat, perquè els anteriors se'n van apropiar, no és just ni per a ell, ni per a les persones que encara el recorden –malauradament, poques-, ni tampoc per a aquells que no tindran l'oportunitat de conèixer-lo, encara que fos de manera esbiaixada. 

Pensant en tot això, he recuperat el llibre "Perennia", de l'escriptora Mònica Miró Vinaixa, en què recull cinquanta poemes epigràfics funeraris llatins, epitafis gravats en pedra. Segons les seves paraules: Mots de pedra erigits contra el temps... palesa el desig de pervivència de la paraula escrita i de la vida que commemora aquesta paraula escrita, les ganes de romandre... dels finats. Parlen de persones que ja no hi són, però que segueixen presents en el record dels vius.

L'epitafi de Francesc Fité s'ha de dignificar. És un mal epitafi.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article