Gran Recapte

No podem donar més peix al gat (i II)

Joan Fuster
Joan Fuster | Manuel Boix

És un home molt conegut a Tàrrega, en bona mesura per la seva dilatada trajectòria en el món de la política local. Avui dia ha deixat enrere aquesta faceta, però no renuncia pas a seguir defensant els seus ideals. La seva manera de fer-ho ara és en els articles que escriu des de fa uns quants anys a la secció d'Opinió de NovaTàrrega.

EL PEIX DE "MARRAS"

Res a veure amb el peix que tots coneixem, sobretot aquell al qual estem acostumats principalment dins de l'àmbit domèstic, esportiu, lúdic, de la restauració, de les conserves, de l'alimentació en general, etcètera. Això va d'una simple metàfora que hauria d'ajudar a entendre més, si és que es pot, com i amb qui ens juguem els quartos, el present i el futur de tot el país. 

En faig l'advertiment perquè no vull que ningú pugui caure en cap confusió atès que ja anem prou confosos amb les provocadores retòriques que ens aboquen cada dia des de totes bandes. I sense menystenir les implacables ràfies discursives dels líders polítics espanyolistes sembradors d'odi anticatalà, curulls de flagrants mentides i d'una rancúnia visceral que porten a preu fet. 

Vull dir amb tot plegat, i més que n'hi afegiré, que ja no en podem donar més, de peix al gat. No n'hem de donar i hauríem de vigilar quan ens en donen a nosaltres. I sí, com deia en l'article de la setmana passada, el president Torra va donar més peix al gat del que prudentment hauria d'haver donat. És a dir, en fer-ho així, com a servidor ho qualifico, va atiar i afavorir els que van delirosos de carnada independentista amb revelacions que, com a mínim, podríem titllar d'innecessàries àdhuc indiscretes. I tot això a canvi de res, sinó de tot al contrari.

Probablement fou a causa de l'afany de voler informar amb voluntat de ser transparent, però, va anar com va anar. I no fou ell sol qui va donar, imprudentment, més peix al gat. Des del Parlament, els grups independentistes sobretot, van repartir peix a dojo com posseïts per una estranya mena de demència que, confiem que acabi essent estrictament passatgera.

Diria que tothom pot fer el que vulgui amb el seu peix, però, s'ha d'advertir que aquí, el peix de què parlem, s'ha pescat en règim del que podríem legítimament qualificar de cooperatiu i amb gran sacrifici per part de tota la ciutadania del poble català, de les seves organitzacions civils, de molts dels seus polítics i de tots els que, des d'una o altra posició s'hi han arromangat quan ha tocat de fer-ho. Per tant, ull amb el que se'n fa, del peix, perquè, a part de tot el que s'ha dit, aquest va molt car i el que n'anirà, de car!

I, tanmateix, no estarà de més recordar que la gent d'aquest país, de forma molt sacrificada (de vegades sagnant) i sempre dura, ja porta uns quants segles amb intensitat i sort diversa, dedicada a la pesca de la seva llibertat, dels seus legítims drets fonamentals i del respecte a la seva dignitat. I, qui diu pescar, diu lluita pacífica i abnegada.

 

ELS PERILLS QUE ENS RONDEN

Fa temps que els mitjans van plens de tot (o gairebé de tot) allò que ens està passant. El procés català n'és l'objectiu a abatre de forma generalitzada i essencialment obsessiva. Els comentaristes més autoritzats i conspicus, i no tan també, no paren de donar-nos lliçons. De dir la seva o la d'aquells que els paguen per dir el que més deu convenir els seus interessos. Per cert, sovint ben poc legítims i més que opacs com ja hem tingut sovint l'oportunitat de constatar. Que ens ataquen per terra, mar i aire ho sap tothom. I que estem tossudament mobilitzats també. Que aquell tòpic de la separació de poders, a l'Estat espanyol, és clarament impossible donades les condicions, conceptuals i reals, que van des de la seva global concepció teòricament democràtica a la vergonyant i desacomplexada manipulació dels valors que n'haurien d'inspirar les màximes garanties. I, tanmateix, els opositors que tenim al davant no en tenen, de vergonya. Ni vergonya ni escrúpols i el que sí que tenen és tot el poder real i absolut nodrit de fantasmes venjatius que, més que del passat, semblen en molts casos reclutats a l'avern. I aquí ens podríem estendre amb coneixement de causa, pèls i senyals, que esborronarien els més valents de la pel·lícula.

La unitat de les nostres minvades forces polítiques es troba ingressada a les cures d'urgència. I no sabem si s'hi acabarà quedant. Per ara tot fa preveure el pitjor. 

Els pressupostos de l'estat són la llefiscosa pastanaga amb què l'actual creuada espanyola ens vol col·locar el seu peix, però la realitat és que l'únic que hem constat fins ara és que ens estant passant (i repassant) per l'adreçador de la seva injusta i tenebrosa democràcia. Doncs res de res.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article