Gran Recapte

No podem donar més peix al gat (I)

Carles V
Carles V

És un home molt conegut a Tàrrega, en bona mesura per la seva dilatada trajectòria en el món de la política local. Avui dia ha deixat enrere aquesta faceta, però no renuncia pas a seguir defensant els seus ideals. La seva manera de fer-ho ara és en els articles que escriu des de fa uns quants anys a la secció d'Opinió de NovaTàrrega.

CIÈNCIES POLÍTIQUES

Són aquelles que s'estudien a la universitat i que conformen una carrera d'àmbit superior. Fins aquí el que, més o menys, sabem tothom. I quins són els coneixements que adquireixen els seus llicenciats? Jo no ho sé, però suposo que deuen ser molts. I, tanmateix, penso també, que sobretot abasten els teòrics i els històrics, els socials i tots aquells que deuen suposar coneixement en el sentit més ampli del mot. 

Però, no obstant tot això, el que he pogut comprovar al llarg de la meva experiència d'anys (i en són uns quants), és que la política no és cap ciència exacta, ni molt menys, i aquí podria repetir tots aquells tòpics i divagacions més corrents amb els quals tothom estem tan acostumats a relacionar-la. No ho faré per no provocar més confusió de la que pugui haver-hi en aquests moments al nostre país. És evident que política i partits polítics tampoc no són coses ben bé iguals, cal tenir-ho en compte. I, el que sí que volia destacar, pel que conec de primera mà, és que molts (per no dir tots) d'aquests llicenciats en ciències polítiques, anhelen trobar, per a la política, el que la física representa per a la enginyeria. Un anhel tan respectable com frustrant vist com ha marxat la política des de sempre, i sobretot actualment per raons òbvies a Catalunya. I com seguirà inevitablement anant fins que es podrà tancar el procés que, tard o d'hora, aquest país acabarà culminant. 

 

LA POLÍTICA ÉS L'ART DEL POSSIBLE

Això és el que sempre s'ha dit o hem sentit a dir, per tant, si és art, poc deu tenir de ciència i encara que alguna cosa hi pogués tenir a veure, fàcilment podríem convenir que no en seria la part més essencial. Per tant, ens podríem preguntar fins a quin punt els nostres polítics gaudeixen de la sensibilitat i capacitat necessàries per gestionar aquesta part més creativa o artística que en diríem, i de ben segur entendríem moltes de les coses que ens estan passant d'un temps ençà. Procuraré explicar-me més amb la voluntat que vostès puguin entendre'm millor, sí més no des del meu punt de vista, és clar.

Doncs, al meu parer, el president Torra, de qui podríem afirmar que no és un polític com els que tradicionalment coneixem, ha fet declaracions –en seu parlamentària i fora d'ella– bastant sorprenents per allò que suposen de poc (o gens) diplomàtiques i, potser més encara perquè semblen revelar, amb pèls i senyals, la intencionalitat estratègica, àdhuc la tàctica que pensa desenvolupar de cara al futur més immediat. I això, que sempre deu ser la part més difícil d'explicar per les reaccions que inevitablement provocaria entre els adversaris (i enemics) en aquest cas del procés, ho va abocar el president com aquell qui res. Raons, càlculs i arguments diversos que se suposa que hauríem de mantenir prudentment guardats i protegits. 

Em costa d'imaginar que en una partida d'escacs d'alta competició, per exemple, un dels adversaris informés a l'altre de tot el que té en ment en base al que fonamenta l'estratègia que està portant a terme. Seria inaudit com a mínim. 

I, tanmateix, ell, que és un activista cultural (és escriptor i editor entre altres) intel·lectual madur, sensible i preparat, patriota català que estima el seu país i la seva gent, i també els grans referents humans que tenim arreu del món en tots els àmbits de la ciència, la literatura, l'art, la cultura, la creativitat, etcètera, dels quals es mostra orgullós i sempitern admirador de llur indestructible lleialtat i fidelitat als valors que com a poble representen, doncs, prudent i discret com habitualment es mostra i veritablement és, va i aboca en seu parlamentària –com ja he dit abans– tot el que va dir i que amb bon seny i cautelós podia haver-se guardat. 

Els enemics i contraris al procés es fregaren les mans (i els peus) i se li tiraren al coll, d'ell, del seu govern que és el nostre i de tot el procés català en pes. I no cal dir com han reaccionat els poders mediàtics i de tot ordre (i desordre) de l'Estat espanyol, inclosos els del PSOE del govern actual. Total que va donar més peix al gat del que aquest podia pair. Seguirà...

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article