Obrir els ulls i parar orella

És un home molt conegut a Tàrrega, en bona mesura per la seva dilatada trajectòria en el món de la política local. Avui dia ha deixat enrere aquesta faceta, però no renuncia pas a seguir defensant els seus ideals. La seva manera de fer-ho ara és en els articles que escriu des de fa uns quants anys a la secció d'Opinió de NovaTàrrega.

OBRIR ELS ULLS

Me n'acaba de passar una d'aquelles que n'hi ha per riure (o plorar), segons com vulguem veure-ho. Ho explico perquè justament va d'això: d'obrir els ulls, que d'oberts, oberts, ja els hi tenia, fins i tot ara que acabo d'estrenar les noves progressives puc afirmar que hi guipo molt millor. Altes hores de la matinada o, per ser més precís, primeres hores del dimarts dos d'octubre, que és quan estic pensant el què vull dir als lectors de Nova Tàrrega i, en especial, als meus fidels i soferts lectors d'aquest privilegiat espai de què disposo gràcies a la direcció. Doncs, pensant el què, el com dir-ho i en com fer-ho, vaig començar primer per agafar la pipa que sempre m'acompanya i vaig posar-me a netejar-la. És tot un ritual que faig maquinalment com una d'aquelles tantes rutines a les quals estem habituats. En acabar, puc assegurar que amb els ulls ben oberts, vaig agafar l'encenedor i, sense més, vinga a voler cremar o encendre allò –tan imprescindible– que encara no hi havia posat: el tabac. Va durar uns quants segons, no recordo quants, fins que la flama em va avisar fent-me veure el què estava passant. Carallot de mi, vaig somriure tot preguntant-me: què et passa? Què és que no hi veus? I sí que hi veia, però no mirava.
El que passava és que estava pensant en una cosa que acabava de llegir, concretament en una piulada de l'admirat Josep M. Ganyet (@ganyet) que deia: "És quan clapo que hi guipo bé." Doncs mira, recordo que vaig pensar; igual que el poeta, però més ben dit, que ja és dir! Tindrà pebrots, la cosa? Jo mateix m'havia autoinstrumentalitzat amb el cony de piulada.

 

AMB ELS ULLS OBERTS

I la mirada ben dirigida hem pogut veure com s'ha celebrat l'1-O del 2017. Dic celebració més com una metàfora que altra cosa, perquè no podem celebrar-lo mentre tinguem membres del govern empresonats i a l'exili, i les forces independentistes, principalment els partits, dividits i sovint sense coincidir ni en allò més fonamental, quan no enfrontats en l'estratègia, en la tàctica i, fins i tot, en les formes. I, tanmateix, la veritat és que hem pogut veure mobilitzacions multitudinàries arreu del país defensant el mandat del referèndum. Car, l'esperit de la gent es manté viu. Ben viu i compromès. I, de totes maneres fa un any que ens vam guanyar la llibertat, que es va proclamar la república independent i que encara no s'ha fet efectiva. Per tant, res a celebrar i molt a exigir als nostres mandataris més enllà de l'obligat autonomisme. Aprofito per dir que l'autonomisme s'ha convertit, en general i especialment a Catalunya, en una mena d'excusa recurrent. Recurrent i perillosa pels legítims interessos del poble català. I, malgrat tot, tenim el deure de gestionar la deficient (per injusta) autonomia que ens ha concedit el règim espanyol.

 

VOLEM ESCOLTAR, LLEGIR I VEURE

Parlar clar dient totes les coses que s'han de dir. Penso que la gestió del missatge que es va donar l'1-O s'ha d'explicar millor i en tota la seva extensió. Sense subterfugis ni relats interessats. Que pensin que si la claredat deriva de la convicció ho podran tenir molt fàcil. Per exemple, s'ha de reconèixer que el 155 ens ha deixat seqüeles i, al meu parer, els Mossos d'Esquadra en són una perquè s'hi han aguditzat els diversos sectors que hi coexisteixen afavorint-ne els més radicals que poden fer que tot el cos s'allunyi d'aquell model de policia que volíem tenir. També, en un altre sentit, hem de reconèixer que les legítimes llibertats polítiques de Catalunya gaudeixen d'un protagonisme a nivell internacional molt més notori i segurament més positiu que no havíem tingut abans. Hi ha més qüestions que podríem anar desgranant, però que requereixen més temps i espai que avui ja no tenim.

 

LA TARDOR QUE ENS ARRIBA

Ara vindran els dies 10 i 27 d'octubre, i ens convindria recordar i sobretot revisar, per què va passar el que va passar i no allò que legítimament esperàvem que passés? La pregunta és pertinent, perquè aquells dies van ser clau i encara no sabem ben bé el que va passar. I la gent de l'1-O crec que té tot el dret de saber-ho. S'ho mereix perquè s'ho va ben guanyar. I en això estem.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article