Sobre els mentiders

Sobre els mentiders
Sobre els mentiders | Photo by Jon Tyson on Unsplash

Qualsevol publicació que vulgui ser plural ha de donar veu a tothom. Com que aquesta és la nostra voluntat, reservem un espai perquè els nostres lectors puguin enviar-nos els seus articles. Per tant, si teniu res a comentar, criticar, agrair o valorar, no dubteu en escriure'ns una carta a la directora i la publicarem a El Lector Opina. Ens els podeu fer arribar a l'adreça tarrega@segre.com juntament amb les vostres dades personals.

Hi ha alguna diferència entre dir mentides o ser un mentider? "Que li preguntin a Montaigne", diria algun dels alumnes dels cursos de Literatura Universal del Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya que han treballat aquest autor. Altrament, si tinguéssim l'oportunitat de preguntar-li a ell mateix, estic segura que, fent un cop de puny al seu escriptori de l'estudi que tenia a la torre del castell de Montaigne, l'assagista exclamaria: "Oi tant, que sí".

Malauradament, Michel Montaigne, considerat el pare de l'assaig modern, ja fa més de 107 assajos i quatre-cents anys que va passar a millor vida. Què pensaria aquest home del Renaixement, si una màquina del temps el traslladés al Congrés dels Diputats d'Espanya tal dia com avui i s'hagués trobat a ses senyories parlant –eufemisme suau, permetin-m'ho– sobre màsters, tesis i derivats, mentre al carrer la gent gran reclama pensions dignes? Montaigne, des de la tribuna de convidats, faria ús del seu do d'observació de la realitat, de la seva experiència i de la seva instrucció, i correria a la fi de la sessió a buscar paper, tinta i una ploma d'oca per fer una nova esmena al seu assaig Sobre els mentiders (Assajos, Llibre 1, capítol IX), que confirmaria amb seguretat el que ja va expressar a finals del segle XVI: no es pot ser mentider i tenir mala memòria, perquè al final et "pillen".

Montaigne distingeix, això no obstant, entre els que diuen mentides fruit de la seva mala memòria o desconeixement, d'aquells que falten a la veritat intencionadament. I el que estem veient des de fa setmanes i mesos (anys?) en compareixences, rodes de premsa i sessions parlamentàries o en declaracions de responsables universitaris o imputats en causes judicials, és que faltar a la veritat és tot un esport a casa nostra. Però el que crec que està fora de tota mida és que a aquells que falten a la veritat intencionadament no els pugin els colors: o bé estan molt ben entrenats, o bé no tenen entranyes. Em ve al cap una de les meves primeres feines al Departament de Premsa de l'Ajuntament de Barcelona: recopilar i endreçar els currículum vitae dels regidors i alts càrrecs de primera línia municipal. En aquell moment, recent llicenciada (verdader o fals?) i quan Barcelona vivia sota l'eufòria de la nominació olímpica, no se m'hagués acudit mai que cap ni un dels currículums que em van passar tingués dades falsejades. Avui en dia, pel que sembla, això és sinònim de santa innocència. Anys després vaig sentir dir a una futura regidora i parlamentària, si la memòria no em traeix: "La sinceritat no ha de ser la nostra major virtut." Una frase lapidària que sempre més m'ha acompanyat. Què hi farem!

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article