Gran Recapte

Vímet

Cistells fets de vímet
Cistells fets de vímet | Zachary Staines on Unsplash

Hau llegit mai cap text de Montserrat Aloy? Us heu deixat seduir per la seva manera d'entrellaçar les paraules? Ara ho podeu fer de tant en tant a les nostres pàgines. Trobareu els Apunts del Natural d'aquesta filòloga i escriptora a la secció d'Opinió cada quinze dies.

"Sí, oi tant. Ca l'Esparter, ne diuen." 

La casa nova em queia al cap. Feia poc que hi vivia, emigrada de la foscor d'una casa on ningú obria res per por que l'aroma de resclosit s'endugués les ànimes. L'olor del que havia de ser el meu domicili en els propers cinc anys em torbava: era agradable, em rebia amb comoditat, em feia abandonar abric i bossa al penjador com si ja en fos la propietària. No acabava d'acostumar-me a l'ambientador que l'amo posà darrere la porta, ni a la claror tan neta que venia dels finestrals del menjador. A les 6.30 del diumenge que feia quatre, i sense poder aclucar l'ull per la llum que ja hi entrava, vaig pensar a comprar unes cortines.
"Unes cortines? Com les vol: de cotó, de fil, de polièster? Estampades, llises, o bé amb aquesta mostra tan bonica de roses i fulles?"

Les vaig agafar estampades, de fil, per allò d'anar contracorrent de la vida anterior. I ells, els amos de la botiga, em van donar motius per anar-hi tornant. L'Amadeu somreia, mentre em servia. 

"Guaiti. L'altre dia, pensant i endreçant... sap, a ca la carnissera? Sí, dona, l'Eva, la de les hamburgueses... Doncs té unes persianes de fusta que li..."

Hi quedaven bé, les persianes amb les cortines. Feia de parapet, de defensa del que havia passat allà fora. Quan no em trobava bé, les resseguia amb el dit índex, com qui resa una pregària, i després d'olorar-les –el vernís em transportava a la vida anterior– , em clavava una estella expressament al dit, fins que el dolor era insuportable. 

"I vós, quan arribeu a casa, on us eixugueu els peus?"

L'estora, de vímet de color torrat, era tan senzilla com la porta amb què havia acomiadat la dona de l'altre. Eixuta, basta, llisa. Cap llibre als prestatges, deumosenguard. 

"Ah...però obrir i tancar el mòbil per saber quina hora és, no li resulta... perdoni l'expressió... pesat?"

No vaig voler el rellotge perfecte que la M. Jesús em va suggerir. A canvi, aquell peix amb manetes dins dels ulls, com si totes les hores del món em fitessin, líquides, em semblava més adient per a mi. "Ara vas a nedar, nena?" El buscava per tota la casa, el tic-tac-tic-tac martiritzant, el martell metàl·lic, fins que recordava que el peix n'era l'hora de fugir, d'ell, i llavors reia, ves quin acudit. 

"Per la llar de foc, o per posar-hi flors. Queden boniques, les flors en cistells, no?"
Primer, les flors. Seques, clar. Després em vaig atrevir a buscar-ne al camp, margarides, romaní, espàrrecs silvestres, ginesta, espernallac. Les revistes ajudaven a premsar les flors, que desfetes decoraven el terra amb els pètals de colors. Amb el temps –van passar sis mesos, ben bé– vaig voler tenir llar de foc. Quin goig, els troncs dins del cistell, com braços de fusta revestits de venes de color de pell. Cremava tot amb ganes de veure-ho convertit en cendra. Lo cistell també, una nit, amb llibres vomitius que portava amb mi, com un pecat.
"Oh, i quin greu que em sap! No pas pels mals llibres, eh?, que tots sabem lo dura que se'ls posa la... permeti'm l'expressió, tapa quan... Ai sí, i un barret de palla, em dèieu. Guaiti... què li sembla...?"

Em sembla rebé. I re-bleda semblo, recoi, que diria que, mira que fa dies que vinc, i avui veig el fill de la mestressa i m'he enamorat del barret i del ble de cabells que li penja cap a l'ull esquerre, i ell se'l bufa amunt i somriu i jo, més bleda encara, acabo dient "posi-me'ls tots dos". Encara riuen. 

Avui m'ha vingut a buscar a la cafeteria. Diu, diu, diuen. Que no pateixi, que amargar-se ja ho fan bé, les cols de Brussel·les, i les veïnes sense feina que posen lleixiu a l'enciam, perquè no se sap mai amb quines mans l'han collit, i jo, que no sóc racista, però. I jo, que no sóc d'aquí. Però.

"Sap? Avui el meu fill m'ha confessat que, perdoni l'expressió, està colat per vostè."

Ho he sabut quan he trobat, sota el petjapapers que tinc al rebedor, un paper que deia: "Res és més resistent que el vímet. T'estimo, nena." Però la botiga ja havia deixat d'existir. Encara el dec. 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article