Els Casados

Pablo Casado
Pablo Casado | PP Comunidad de Madrid

Aquest jove es defineix com humanista i periodista. "M'he especialitzat en comunicació, anàlisi i consultoria política. Sóc de Guimerà!", assegura un dels col·laboradors més joves del setmanari. El podeu llegir un cop al mes a Motiu de Reflexió.

L'arribada de Pablo Casado (1981) al front del Partit Popular no és un fet aïllat en la dreta europea. El seu ascens, caracteritzat per la regeneració i la dretanització de la formació conservadora, encaixa amb una nova corrent en els grans partits conservadors europeus.
Són "joves" (nascuts aproximadament entre el 1975 i el 1985) pel que se sol considerar en el món de la política, han agafat el volant del seu partit i han tirat tot cap a la dreta, i solen tenir cares fotogèniques que poden anar bé en el màrqueting de campanya electoral.
A Espanya, al costat de Casado, òbviament, es pot ubicar al mateix Albert Rivera (1979), que anava guanyant espai polític com més decadent era el llarg període Rajoy; però a escala europea els dos principals noms comparables amb Casado són el del francès Laurent Wauquiez i l'austríac Sebastian Kurz.

Laurent Wauquiez (1975) és el líder dels Republicans, el sempre considerat partit hereu de De Gaulle, el partit de la dreta, el de Chirac i Sarkozy. Ell és la darrera casella del partit, però per arribar a ell cal entendre tots els antecedents de la formació: els posicionaments euro escèptics d'una branca del partit en el passat, el període Sarkozy i la seva dretanització, la fortalesa del Front Nacional, el candidat catòlic i conservador Fillon derrotat… i Wauquiez va ser l'escollit pels Republicans a falta d'un altre candidat fort amb un discurs més centrista. Per cobrir l'expedient i quedar bé amb els moderats del partit, va escollir de número dos a Virginie Calmels, mà dreta de l'etern centrista francès Alain Juppé. Però aquesta no va durar ni mig any al càrrec, ja que no podia compartir les opinions contundentment a la dreta-dreta del número ú de la formació en relació a la major part de temes socials.

Pablo Casado no ha tingut ni aquest detall de pluralitat intra-partit, i ha posat de secretari general algú de la seva corda, confiança, amistat i generació: Teodoro García Egea (1985). Un García Egea que és gairebé una còpia del mateix Casado. El cas primigeni i més triomfant i accelerat del fenomen és el de Sebastian Kurz (1986), actual primer ministre d'Àustria. Quan va assumir el liderat de la tradicional formació democristiana austríaca (amb sols 30 anys), li va fer una transformació modernitzadora i va implementar un discurs tan dur que quan es va trobar formant govern amb l'ultradreta populista no va sorprendre gens a ningú. Ara és una de les cares visibles dels governs europeus partidaris de tancar fronteres, junt amb els governs hongarès, polonès o italià.

Però aquest impuls rejovenit i dretanitzat per part dels partits ubicats a la dreta no és sols una cosa integrada en el que n'anomenaríem "la gran família popular europea"; també ho podem veure en formacions cosines. 

A Itàlia, com que Silvio Berlusconi no es vol despendre del poder, tot i la seva salut minsa i la seva senectut, el gir dretanitzant i de regeneració l'ha protagonitzat el partit tradicionalment soci de la Forza Italia de Berlusconi: l'antiga Lliga Nord sobiranista, ara una "Lliga" replantejada com a Front Nacional all'italiana i liderada per un Matteo Salvini (1973) que ha arribat molt lluny. Lluny en el càrrec, essent ara viceprimer ministre i ministre de l'Interior de la República italiana, i lluny en les decisions, essent la màxima expressió de la xenofòbia anti-immigrants a Europa; essent gairebé el protagonista polític europeu de l'estiu.

Pablo Casado ha engegat amb força, però caldrà veure com porta l'oposició amb custòdia compartida amb Ciudadanos un Partit Popular molt acostumat a manar. Potser no hi ha prou dreta per a dos líders tan iguals… Les mateixes posicions sobre Catalunya, sobre la immigració, sobre què fer amb la tomba de Franco… L'any que ve estarà carregat electoralment (municipals, autonòmiques i europees) i podrà avalar si el seu cop de timó el porta a bon port. Si la seva hipotètica formació acadèmica no es demostra abans com a totalment falsa… Encara que dóna la sensació que això els importa ben poc.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article