L'Estat espanyol; rèmora i topall crònics de la nostra sobirania

Sébastien Roch Nicolas Chamfort
Sébastien Roch Nicolas Chamfort

És un home molt conegut a Tàrrega, en bona mesura per la seva dilatada trajectòria en el món de la política local. Avui dia ha deixat enrere aquesta faceta, però no renuncia pas a seguir defensant els seus ideals. La seva manera de fer-ho ara és en els articles que escriu des de fa uns quants anys a la secció d'Opinió de NovaTàrrega.

RÈMORA I TOPALL
Que, pel que sigui, en podríem dir certament crònics. O, també habituals, immutables, perpetus, incessants, continus, sempiterns, invariats, etcètera, etcètera. Encara que sempre em resisteixo a acceptar que siguin per sempre. Eterns, que en diríem. No ho poden ser, de cap de les maneres, en ple segle XXI que les nacions, pobles, països estructurats tenen el dret internacionalment reconegut de l'autodeterminació.

Dret que, per molt que s'esgargamellin a negar la seva realitat o exercici generalitzat i reconegut ja que els Estats se'n mostren rebecs, quan no ben contraris al seu reconeixement, no vol dir pas que en molts dels Estats democràtics actuals no s'hagi exercit de forma oficial i legítima. És més, alguns d'ells ho són com a conseqüència d'aquesta realitat. Ser-ne contraris no vol dir que el dret no existeixi, estigui o no explicitat en les seves, en general, anacròniques constitucions. Com el fet que un país sigui una nació o no. Fet que hom reconeix a Catalunya, però que la Constitució espanyola ens nega obertament. Ens nega el reconeixement perquè sap que com a nació tenim tot el dret de cercar i constituir el nostre propi estat polític. Cosa que aquí, els pares de la Constitució, van voler resoldre amb el "café para todos". Les disset autonomies en són la seva conseqüència i, evidentment, la nostra nova rèmora i topall. La més recent i contemporània amb la qual hem passat ja quaranta anys. I, tanmateix, ben collats, subjectats i junyits per no perdre'n el costum.

 

OFEGATS
La unitat d'Espanya, entesa falsament com a poc menys que sagrada, és el gran topall imposat pel sistema-rèmora que ens vol mantenir en una mena d'ofec permanent. Aquí ara ja s'ofega tot. Catalunya s'ofega i no pot decidir sobre si mateixa. Barcelona s'ofega de debò, sense pal·liatius. El territori amb les seves infraestructures s'ofega. Tot el país s'ofega. Les presons s'ofeguen amb els nostres presos polítics injustament ingressats per permetre que la ciutadania s'expressi democràticament a través de les urnes. Molts governs municipals són ofegats per les amenaces d'inhabilitacions per penjar una bandera estelada i per la greu vulneració exercida per l'Estat espanyol dels acords dels seus plens municipals. Ens ofeguen a cop de considerar tota dissensió com a delicte de rebel·lió i de sedició. Ens tenen el Parlament literalment ofegat. En definitiva, a Catalunya tenim la llibertat ofegada perquè uns quants unionistes campen obsessionats atacant-la i anorreant-la amb una impunitat que ens té a tots esglaiats. I, un fet encara més greu: l'unionisme i l'extrema-dreta es dediquen amb cos i ànima (i més coses) a sembrar odi i provocació en tots els àmbits de la convivència ciutadana.

 

JUTJATS
Manllevo aquí una cita del mateix autor que he invocat en l'escrit d'avui perquè s'escau als meus arguments: "com més es jutja, senyal que menys s'estima". Servidor només pot dir que no vull ser estimat per qui mai ha acceptat que sigui com sóc perquè és com vull ser: lliure, humanament i democràticament social, defensor dels nostres drets fonamentals i de la bona justícia. També de la República democràtica catalana com alternativa a la monarquia parlamentària que ens van imposar i que ja hem pogut constatar que no sols no ens estima sinó que no vol que siguem com som: lliures, pacífics i demòcrates.

 

L'INDEPENDENTISME
No és cap doctrina; és un compromís amb la plena llibertat. També amb una veritable democràcia. I hi tenim tot el dret i ara més que això si volem seguir existint com a poble amb cultura pròpia, valors, llengua i compromís amb una proverbial convivència. I tot plegat té poc a veure amb qualsevol tipus de nacionalisme. Sí que té a veure amb un ferm anhel de llibertat i de dret a la vida amb compromís al benestar general.


Tanmateix, és ben clar que no tenim alternativa dins d'aquest Estat espanyol que no vol canviar en cap de les seves intencions, ni polítiques, ni socials, ans al contrari, les reafirma cada dia que passa amb més força i contundència i amb uns despropòsits ben fàcils de detectar per tothom. Només cal que la ciutadania es prengui el treball de veure com funciona el dia a dia dels poders espanyols per fer-se independentista valedor de la llibertat i la sobirania de Catalunya i poder-nos-en sortir de l'ofec general que patim.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article