El dret inalienable a la llibertat i a la felicitat

El dret inalienable a la llibertat i a la felicitat
El dret inalienable a la llibertat i a la felicitat

És un home molt conegut a Tàrrega, en bona mesura per la seva dilatada trajectòria en el món de la política local. Avui dia ha deixat enrere aquesta faceta, però no renuncia pas a seguir defensant els seus ideals. La seva manera de fer-ho ara és en els articles que escriu des de fa uns quants anys a la secció d'Opinió de NovaTàrrega.

«En política, ser enganyat no és cap excusa»

Leszek Kolakowski


Espanya no és cap raça

Encara que alguns s'ho creguin i, el que és pitjor, actuen en conseqüència ultra voler-ho fer creure a tothom que se'ls posi davant. Àdhuc aquells que ho tenen com un principi teocràtic i ho segueixen com si d'un dogma gairebé diví es tractés. Fins que caurà el teló de la secular representació i la bena dels ulls de la majoria d'espanyols de bona fe. És evident que costarà perquè l'esmentada representació ja porta uns quants segles en escena i els interessos creats han deixat unes arrels tan profundes i fosques que ho arrasen tot, àdhuc la democràcia quan ha fet intents implícits i alguns de ben explícits, de voler-hi posar llum, progrés i sensatesa. La raça espanyola, els seus poders fàctics, els de règim poderós i tota la faràndula bíblica que els alimenta i nodreix llur s esperits, no vol veure el segle XXI en el qual ens trobem i segueix amb els seus afanys anihiladors de qualsevol evolució dels pobles que, tot i ser negats (i prohibits com a tals), encara hi conviuen. La fal·làcia autonomista de la Transició s'ha esgotat i ens ha esgotat fins al punt d'haver-nos de plantar i dir prou per responsabilitat i per dignitat. L'alternativa democràtica està més que clara i definida dins del Procés del dret a decidir. Les urnes ho van evidenciar l'1-O del 2017 fins al punt d'haver despertat el monstre dels salvadors de la "Raza" i des d'aleshores les barrinades repressores i totes les malignitats no han parat de caure'ns a sobre.

 

Anatematitzats

Catalunya, la seva dilatada història (sovint dissortada), tots els catalans, llur cultura, llengua, valors convivencials i, en definitiva, la seva identitat es troben actualment en la via de ser convertits en anatema dins del poderós Estat espanyol. La reprovació completa que ens pretén fulminar ja fa temps que s'ha posat en marxa. I, tanmateix, ara en podem veure les accions més decidides en tots els àmbits de negació de les llibertats que, com a poble, tant ens ha costat de conquerir. Tenim ja moltes víctimes que van des dels presos polítics, passant pels exiliats i tots els represaliats que han arreplegat més els que hi aniran afegint per fer més gran la inducció a la por generalitzada. Àdhuc la conculcació efectiva de llibertats fonamentals com la de premsa i de mitjans de comunicació, ara assenyalats per una Junta Electoral Central ben allunyada de la neutralitat que l'hauria d'inspirar i de guiar. Els seus prejudicis només poden obeir la gran creuada que s'està portant a terme des de les altes instàncies judicials de l'Estat. Les mateixes que es troben immerses en la construcció d'uns relats absolutament ficticis atiats en contra del poble català i dels seus polítics empresonats. I, els mateixos togats que en l'àmbit de les generalitzades corrupcions de gran calat que s'han descobert a l'Estat han actuat (quan ho han fet) sospitosament de part, en contrast amb l'àmplia i detalladíssima instrucció basada en múltiples investigacions prospectives plenes d'irregularitats tendencioses de molt mala fe, quan no d'odi, dirigides amb febril fruïció contra el procés d'alliberament nacional del poble català. Tot plegat va més enllà d'una repressió passatgera o circumstancial. La corregidora Cayetana, els de Cs, els de Vox i tots els protagonistes del 155 tenen clar tot el que han vingut a fer i saben que compten amb la impunitat dels poders opressors espanyols: els seus, inclosos els policials i els de l'efervescent clavegueram d'un Estat en perillosa deriva autoritària.

 

Sotmesos

Malgrat tot sempre hem invocat la necessitat i la voluntat inequívoca de diàleg amb l'Estat. De voler dialogar i parlar de tot, amb respecte a la pròpia dignitat i als drets inalienables de la ciutadania de Catalunya. Em ve a la memòria la fermesa discursiva de l'Oriol Junqueras feta, patint una injusta i injustificada presó preventiva, davant del Tribunal Suprem espanyol. Va centrar la seva justificació del Procés en el fet de no haver trobat mai al davant en la taula de negociació cap interlocutor disposat a dialogar, cap ni ningú. Doncs, la veritat és que aquest argument central de la seva declaració em va deixar bastant sorprès, i ha estat motiu de reflexió constant per a mi.

S'ha demostrat que som un poble històricament sotmès al llarg dels temps. Fiscalment maltractat i sistemàticament empobrit amb l'excusa d'una falsa solidaritat. I ara batut a cop de judicis polítics. I, tanmateix em pregunto: és que no ens hem adonat encara que els nostres opressors, més enllà de castigar l'acció i l'acte de ser lliures, castiguen fins i tot el propòsit?

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article