Infaustes gargamelles de l'engany i la malignitat

Infaustes gargamelles de l'engany i la malignitat
Infaustes gargamelles de l'engany i la malignitat | Manuel Boix

És un home molt conegut a Tàrrega, en bona mesura per la seva dilatada trajectòria en el món de la política local. Avui dia ha deixat enrere aquesta faceta, però no renuncia pas a seguir defensant els seus ideals. La seva manera de fer-ho ara és en els articles que escriu des de fa uns quants anys a la secció d'Opinió de NovaTàrrega.

«Tot poder ve de Déu. Però els poderosos, d'on vénen?» 

Joan Fuster


Infaustes i renovades

Cantant els disbarats de sempre contra Catalunya, només que ara, que han vist de ben a prop la força de la gent de tot un poble decidit a determinar-se per la seva llibertat, han posat en marxa tot el repertori d'ignomínies i malignitats anticatalanes que, de fet, al marge de trobar-se actualment en campanya electoral, no han deixat mai de repetir. Només que ara ho fan de manera coral, a tot gas amb els bafles mediàtics a tota merda i ben acomboiats pels poders de tot ordre i condició (inclosos els declaradament feixistes), tots ells defensors a ultrança de la sacrosanta Unidad espanyola. Aquella que funciona sota una tan subtil com fràgil separació de poders ben entramats, lubrificats i permanentment assistits per les opaques forces de la repressió i la por. Recordeu sinó les declaracions de l'inefable Baena, tinent coronel de la Guàrdia Civil amb la seva "investigació prospectiva" iniciada, segons va dir, l'any 2015. Això, que no és pas poc, i la "ficció jurídica" que estem descobrint estaven dedicats els poders centrals i que pensen culminar des del Tribunal Suprem.

 

Hem despertat el monstre

El monstre del feixisme espanyol; el mateix que mai no se'n va anar, ni pensa anar-se'n, ni se n'anirà. Afirmen els pares de l'autoria de la Constitució que tenim (o teníem) i que vàrem votar amb recelosa esperança, que més enllà del text, hi va haver el pacte constituent fonamentat en l'esperit de la Transició, la del 78, és clar. Doncs, tot això tanmateix, ja s'ho va carregar o finiquitar (com vulgueu dir-ne) el Tribunal Constitucional quan va sentenciar l'any 2010 l'Estatut de Catalunya del 2006, i amb ells va començar tot. Tot allò que a Catalunya ja feia anys i panys que estava ben latent a punt de germinar, ha germinat. I, ho ha fet a pesar de la majoria dels polítics i de llurs col·lectius amb diversos graus de responsabilitats de govern.

 

Sense anar units

Per negligència o per incapacitat, o en tot cas, sigui pel que sigui, del que sí que estic segur és que no ajudarà pas gens a la causa dels catalans i de totes les persones que s'han mobilitzat sempre que ha calgut en defensa de la seva dignitat i dels seus interessos nacionals. I no diguem quan ho ha fet, i ho fa encara sense mai defallir, en la dels seus presos i exiliats polítics. 

Més enllà de les excepcionals forçades circumstàncies personals d'una majoria més que significativa dels protagonistes polítics, humanament d'una duresa brutal, només hi trobo una explicació per aquest no-acord entre partits i col·lectius: l'empoderament de la gent al davant de totes les forces polítiques que s'han vist clarament sobrepassades, per no dir que superades, especialment l'1-O del 2017. Això, més que cap autocrítica que s'haurien d'haver plantejat, els ha fet sentir més fràgils i febles del que s'haurien d'haver trobat. En poques paraules, els partits no han funcionat en cap dels estadis que els són propis, d'una manera efectiva, eficaç i transparent. Més aviat tot al contrari i de vegades greu i amb evident irresponsabilitat. És per això que volen aprofitar l'única oportunitat de ser vistos com a partits en tota la seva dimensió per consolidar-se i recuperar així els actius i responsabilitats malmeses. És clar que si fos així, voldria dir que han prioritzat una alternativa per recuperar-se de la pròpia feblesa (cul-de-sac) a la qual havien anat a parar, al davant dels singulars moments que viu i patirà el poble català.

 

Fatalment desunits

Repeteixo el que ja vaig dir en l'article de la setmana passada: desunits en un moment tan important com transcendental per al futur del nostre País, es fa difícil de concebre, i per tant d'acceptar, que davant de tantes barrinades com ens llancen els poders espanyols no hàgim estat capaços de forjar la garantia de la unió i de la unitat. I això que la causa s'ho ben mereix. Els partits polítics, els seus líders i les forces que els sustenten, no han estat capaços d'arribar al transcendental consens. Al meu parer, cap estratègia podia contemplar no anar units en el camí que ens hem proposat de seguir. I, no obstant això, pel que sigui, no se n'han sortit. I, ho vull repetir: la desunió, quan separa i divideix, fa que minvin les forces. Les de tots nosaltres.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article