La unitat que no tenim, ni tindrem

Goethe
Goethe

És un home molt conegut a Tàrrega, en bona mesura per la seva dilatada trajectòria en el món de la política local. Avui dia ha deixat enrere aquesta faceta, però no renuncia pas a seguir defensant els seus ideals. La seva manera de fer-ho ara és en els articles que escriu des de fa uns quants anys a la secció d'Opinió de NovaTàrrega.

«Tothom té encara tanta força com li cal per a realitzar allò del que n'està convençut» 

J.W. Goethe


Sense unitat

Que no ens enganyéssim pas, vol dir: desunits. Desunits en un moment important, molt important, transcendental m'atreveixo a dir, pel futur del nostre país i de tota la seva gent, del benestar, i també de la dignitat de tothom. Es fa difícil de concebre, i per tant d'acceptar, que davant de tantes barrinades com ens llancen des dels poders espanyols (els de sempre i de més enllà) no haguem estat capaços de forjar la garantia de la unitat. I això que la causa s'ho ben mereix. Els partits polítics, els seus líders i les forces que els sustenten, no han estat capaços d'arribar al consens de la unitat. De la tan necessària, per no dir que imprescindible, unitat. Cap estratègia pot contemplar no anar units en el camí que ens hem proposat de seguir. I, no obstant això, els nostres polítics, pel que sigui, no se n'han sortit. La desunió, quan separa i divideix, fa que minvin les forces i amb elles tots els esforços que tan difícils són de portar a terme de forma constant. I no diguem creixent, que és com necessitem que sigui la participació de la gent; l'autèntica força del país.

 

Les capelletes

N'hi ha hagut; n'hi ha i n'hi haurà. Tenen interessos i credencials diverses i no pas totes transparents. Ni transparents ni solidàries, ni massa respectuoses moltes vegades amb els interessos de les majories, potser perquè algunes, legítimament, es van crear en defensa dels seus interessos. Interessos de tot ordre i condició i absolutament respectables, tant els de base confessional, ideològica, econòmica, de classe i fins i tot sectàries. De fet, l'explicació més plausible és la que obeeixen en general orígens que tenen a veure amb una forma de reacció. Justificada o no i més o menys legítima sempre segons com es vulgui veure. Al meu parer només la unitat sobre el procés les feia sortir del pou i de la foscor en què s'havien posat. Moltes s'han transformat amb el temps en associacions bàsicament de tipus cultural, social, etcètera. Catalunya és un país amb una extraordinària riquesa associativa, cosa que potser ens hauria de fer reflexionar si és que en tenim tantes, d'associacions, per la nostra pròpia incapacitat de compartir la riquesa de tanta diversitat i pluralitat. Ja sé que per això cal molta amplitud de mires i una gran obertura de pensament. També generositat i respecte. Però cal reconèixer que la realitat de la qual s'ha de partir és més aviat un escull, i és que no som gent d'acció, som gent de reacció. I la reacció comporta sempre uns certs perills, dubtes, incerteses, improvisació i moltes fragilitats. D'aquí que quan passem a l'acció en qualsevol àmbit sorgeixen, per reacció, múltiples grupuscles, capelletes, crítics, etcètera. I a més s'acaben consolidant amb personalitat pròpia. Vull dir amb tot plegat que tenim un problema que possiblement no ajuda pas gens a la unitat que tan demandem. Siguem conscients que desunits esmicolem la valentia que ens donava la unitat.

 

Aquí, no ve d'un pam

Posats a reprimir-nos s'hi val tot. I els nostres enemics de l'Espanya Una ho tenen ben clar. Ara mateix el PP ens envia una "corregidora", però ja n'hem tingut una altra que hem patit com a inquisidora i maleducada. 

La Junta Electoral Central, i la majoria (per no dir totes) de les provincials, no són neutrals, i és en aquesta tenebrosa realitat en la qual haurien d'incidir les crítiques, les queixes i les reclamacions de tots plegats i no pas en si aquests o aquells altres se n'aprofiten amb els seus recursos jurídics. Què voleu que facin els enemics de Catalunya sinó aprofitar-se del sistema que els acomboia i afina? Al final la vergonya del despropòsit la podem veure a les escoles on no es pot ni explicar el que ha passat ni per què ha passat. Però, tanmateix, podríem concloure que contra Catalunya val tot i més. I és tan trist com indignant. I això que nosaltres, segons diuen els polítics, estem units en l'acció. Units? Quina pena d'unitat! Permeteu-me que ho digui així. 

 

Unitat i independència

Ho hauríem de tenir molt més clar perquè tenim al davant els doctrinaris espanyols de la teologia dogmàtica: el seu dogma principal és "Espanya Una" immutable; impermeable, eterna, i tot allò que hem patit, sabem i que hi podríem afegir, però que ara no ve al cas. El que sí que ve al cas és que nosaltres sense l'estat propi no podrem anar enlloc, i això no és cap "pensament màgic". És en el que procuraré aprofundir la setmana vinent.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article