Les desigualtats incòmodes i la pobresa invisible

Em dic Manel Medrano i Garcia. Vaig néixer en 1955 a Barcelona. Sóc economista i docent. El meu credo és l'humanisme i la societat. M'encanta aprendre, sentir i compartir. La literatura, viatjar, l'art, la música i el cinema són els vehicles de la meva curiositat existencial.

Vaig arribar a Tàrrega com a professor el 1980. M'encanta l'entorn i la gent d'aquestes comarques.

Sóc admirador de l'obra de Madern, Pedrolo, Costafreda i Margarit, i de tants altres artistes que, fins i tot més enllà de la seva existència, han donat i donen tanta vida, forma i color a aquestes contrades. I només m’estic d'absentar-me'n quan es tracta de viatjar per cercar d'altres paisatges i somriures, o quan sento la necessitat de trobar una nova tonalitat del blau del cel marí.

L'augment de les desigualtats de renda, riquesa i benestar al nostre entorn (a Catalunya, a Espanya i a la UE) no sembla que minvi mentre es va assumint una suposada recuperació, que només ho noten alguns indicadors més preocupats pel creixement (com el PIB) que no pas els del desenvolupament humà (IDH). Ans al contrari, sembla que es perpetuïn o empitjorin. 

Actituds com les dels oligopolis: banca, assegurances, elèctriques, gas, aigua, telecomunicacions, grans constructores, etc., que semblen "tenir bula" per poder pujar els preus quan els plau, i campen a l'ample sense que les lleis vigents contra la manca de competència els dissuadeixi de res; o aprofitar la normativa laboral vigent per empènyer els ERO injustificables; fan que es concentri cada cop més riquesa en les franges dels nivells de renda més altes. En canvi, la seva pràctica mercantil deixa molt a desitjar. Com a mostra un botó: és habitual que les entitats bancàries carreguin periòdicament comissions desproporcionades quan l'usuari no compleix els requisits de moviments i saldo del compte. És el cas de jubilats de pensions baixes a qui se'ls cobren, en alguns casos, en concepte de manteniment anual entre 50 i 60 euros, prop d'un 10% de la pensió.

Els governants a Europa, amb comptades excepcions, i després de la demagògia des de la crisi que calia retallar, posen en marxa puntuals i tímides mesures de política redistributiva social i econòmica, sempre preocupant-se més per no provocar més dèficit en lloc de procurar més ingressos impositius a costa dels que més poden i tenen, com assenyalen les Constitucions de bona part dels països (vegeu propostes recents del Comitè Europeu Econòmic i Social). Els discursos dominants dels mitjans de comunicació i de la política en general van també en aquesta direcció, preocupats sobretot de no descontentar les majories  acomodades i no pertorbar l'statu quo.

Deixant de banda el retrocés en drets bàsics fonamentals i socioeconòmics de l'última dècada, que s'hagi hagut de qüestionar a Espanya la idoneïtat de l'augment del salari mínim interprofessional fins a 1.050 euros (900 en 14 mensualitats) quan en altres països del nostre entorn està significativament per sobre, ens hauria de fer pensar sobre la hipocresia d'alguns sectors de la societat.

Que amb la ideologia dominant que tot ho intenta mercantilitzar en la nostra societat, i la pobresa en que està estancada des del inici de la crisi per sobre de la cinquena part de la població (pel cas de Catalunya, vegeu informe recent de l'Insocat que publica ECAS i amb especial impacte per infants, dones i grans); les empreses de l'Ibex-35 continuïn traslladant guanys a paradisos fiscals dins de la Unió Europea com Luxemburg, Malta, Irlanda, Holanda i Xipre, i d'altres tolerats com les illes del Canal, l'illa de Man o Gibraltar; per tal d'eludir pagar part de la tributació; és injust, desolador i resulta profundament incomprensible.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article