Ferms i amarats de bondat, seguim fent de catúfols

Epicur
Epicur

És un home molt conegut a Tàrrega, en bona mesura per la seva dilatada trajectòria en el món de la política local. Avui dia ha deixat enrere aquesta faceta, però no renuncia pas a seguir defensant els seus ideals. La seva manera de fer-ho ara és en els articles que escriu des de fa uns quants anys a la secció d'Opinió de NovaTàrrega.

«Qui no té allò que fa viure amb seny, amb honestedat i amb justícia no pot viure amb plaer»

Epicur (341-270 a.C.)


Una prèvia

Deia Mercè Rodoreda que "les capelletes fan que, el qui escriu, és com si en vida s'hagués llançat a un pou". Salvant totes les distàncies i en el per què ho diu en aquell punt del seu escrit, penso que en aquest aspecte no hem avançat pas gaire, llevat potser que ara són molts més els qui escriuen. De fet, som molts més en tot, i el pou és tan gran que hi cap tot i tothom. Per tant, assumint el risc, prou habitual i quotidià de fer cap al pou, seguirem escrivint amb la voluntat i la modèstia de voler fer pensar i, per tant, reflexionar sobre tot allò que ens envolta. Perquè encara que siguem molts més en tot, no veig equivalència en l'activitat del pensament, i si aquest, com va afirmar Emerson, "és la llavor de l'acció", penso que anem justets, tant en pensar com en reflexionar. I no sé si l'alternativa, davant de tanta capacitat crítica desorientada i malversada, han de ser tants discursos, parlats o escrits, tant se val, de base dogmàtica i sectària (per no dir confessional) que, encara que legítims, no ajuden, o en tot cas, ho fan ben poc, a nodrir el pensament de qui hauria de reflexionar per poder contribuir al bé comú. Aquell que hauria de ser el de tots i de tothom. 

 

I una altra

I ara, que de sobte, s'obriran totes les llums i els focus de cop, ja podem córrer a protegir-nos la vista i a tapar-nos les oïdes si no volem acabar esmaperduts i ben tocats del bolet. Perquè és així com ens volen fer anar cap a les urnes: acrítics i en estat de franca levitació. Passar a l'acció sense pensar no és recomanable, perquè on ens trobem, tot i reflexionant molt, ja podem veure que qualsevol mena d'acció, per pacífica, legítima i democràtica que sigui, és impossible de ser canalitzada a favor de la llibertat. Diria més; ni de la llibertat ni de la dignitat. De tots nosaltres que volem exercir de catalans, és clar.

 

Els inquisidors

Tenen molta feina al davant i, al seu aire, la van fent perquè tenen tot el material possible i impossible que hom es pugui imaginar. Ho van escorcollar tot i més del nostre maltractat país, institucions, polítics, associacions, empreses i particulars des d'escorcolls policials (alguns sense cap ordre judicial segons sembla) fins a intervencions generalitzades de tot ordre i condició. O sense cap mena de condició, que potser seria més precís. Més la immediata posada en marxa del 155 per acabar de carregar-se tot allò que encara es podria moure. I un jutjat d'instrucció, el número 13 de Barcelona, com a principal protagonista que va començar a investigar o denunciar (ignoro els termes judicials exactes) tot el que li va semblar, no ja sospitós des del punt de vista legal o de les lleis, sinó de tot el que va voler el seu titular. És a dir: a l'ample. Imputat tothom, àdhuc la democràcia com a suposada aglutinant d'un sistema que ja no sabem ni què és. O sí que ho sabem i no ens pot agradar gens ni mica. Les lleis al seu absolut servei. I la justícia?

 

Sistema de pensament únic

Tots implacables al seu servei. El de l'Espanya Una. Amén. I, si la justícia, com deia Epicur, no era res per ella mateixa, sinó un pacte que es va establir en les agrupacions de gent diversa, tant se val on ni quan, per no agredir ni ser agredits, ja podem veure en el nostre cas que l'únic que queda ben clar és el principi de no agredir, com també, òbviament, no hi queda pas gens la garantia de no ser agredits. Ans al contrari.

Vaig acabar la setmana passada dient que, al marge de l'absència generalitzada de valors basats en la moral i l'ètica, s'estava imposant el sistema de pensament únic que cada vegada, sigui pel que sigui, va guanyant més adeptes. Tants descerebrats com estan aflorant des de fa temps a Espanya, comencen a fer pensar I tants equidistants que no saben què fer (ni on posar-se) més enllà de no posar-se en res ni fer res tot esperant accedir al poder per la gràcia o la desgràcia de la política. Per ara el que veiem són caps de llista signants del manifest en defensa del dictador Francisco Franco. Doncs, anem bé. Mals averanys tot plegat. I Madrid ens acaba de fer els "honors" i un menyspreu absolut.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article