Gran Recapte

Cuixarts

Finestres

per Albert Claramont

Firmes NT

Jordi Cuixart, president d'Òmnium Cultural
Jordi Cuixart, president d'Òmnium Cultural

Fa un any que busco no el temps sinó el valor per escriure-li aquesta carta, President. I fins ara no l'he tingut, perquè entre d'altres coses que ens remarquen que som persones normals i tenim dificultats o empreses normals, també hi ha moltes coses a fer, dir, escriure i cridar sobre la situació dels nostres ostatges. I, la veritat, encara que em costés alguna llàgrima indignada, preferiria dir-vos-ho en persona, ni que fos a través del vidre de Lledoners, però imagino que no podré, i tant de bo ens puguem veure ben aviat, però fora d'aquell pou d'iniquitat.

Baixar, però, al terreny personal remou coses i molts records. El dia de la proclamació de la nostra República, just aquell dia em vaig adonar, davant les tanques del Parc de la Ciutadella, que feia exactament 42 anys que jo estava en la seva mateixa situació, però tancat a Via Laietana de Barcelona, pujant i baixant dels calabossos de la tremolor i el silenci als llocs d'interrogatori, aquells llocs cruels dels quals se sabien tantes històries de resistència, però també d'humiliació, dolor i angúnia.

Però ara semblava que tot seria diferent –vostè va néixer el mateix any que em passava tot això, 1975– i dic semblava perquè la maquinària estatal es posà en marxa, amb algunes cauteles obligades o no des de fora, i amb l'embolcall de mòmia d'una democràcia de baix nivell, però va engegar la trituradora de drets, l'adaptació a mida de lleis, la ferotgia perillosa de l'odi, la manipulació de pantalles i la censura de xarxes, a la qual ens tenen acostumats des de fa anys i panys, i perdoni per recordar-li el tema dels forrellats.

I no. Encara que poguéssim predir i avisar que l'Espanya de sempre respondria amb foc i ferro a unes demandes pacífiques com les del nostre Dret a l'Autodeterminació, les profecies es van complir. I quasi van seguir el guió fil per randa amb sang, suor i llàgrimes per part del nostre poble, els nostres càrrecs electes, les seves famílies i la gent anònima que gosava alçar-se. L'ànsia antiga d'estrènyer el dogal, esclafar voluntats a cops o a investigacions que algú afinaria, de pretendre fer callar tot un poble. Què li he de dir a vostè que rau empresonat amb l'altre dirigent social, Jordi Sànchez, injustament de totes totes, en una mostra de la marca "Made in Spain".

Però això no és el que volia dir, President. No es pot abraçar amb les paraules, encara que podem intentar-ho, i cada cop que hi pensem –diversos cops al dia– enviar força, textos, salutacions a la Txell i la resta de la família sembla reconfortar-nos més a nosaltres. Molta gent ho diu o escriu: us veuen i surten ells i elles reforçats, tendres, enaltits, més capaços i més conscients. Ens cal ser més Cuixarts.

Aquesta impotència és terrible, i això que l'escalf popular és grandiós –a la meva època érem cent al país, ara cent a qualsevol poblet– i de vegades ens fa tenir més presses del compte, posar el fre en coses que no caldria; o inventar noves accions, o blasmar-ne algunes perquè voldríem resultats. Hauríem de ser en l'aquí i l'ara –com ensenya l'orientalisme, en el qual crec que també coincidim– i no fer volar gaires coloms, guardar la paraula pel moment just, no usar els retrets, no atacar per expectatives electorals, escurar goles i experiències abans de criticar companys, i aprendre allò de la meva joventut de saber fer un pas enrere per fer-ne després dos endavant.

Jo tampoc "no només no em penedeixo de res del que he fet, sinó que ho tornaria a fer tants cops com calgui" i ho faré, convençut que tenim raó i que desobeint quan toqui, pacíficament, i avançant en la unitat –no perdent-nos a cercar els traïdors del dia– hi arribarem. El meu antic company de l'era aquella heroica, el gran filòsof Ramon Alcoberro, deia fa pocs dies, esmentant-me junt amb patriotes, que poc ens hauríem imaginat que a 2018 hauríem d'anar novament a parròquies, bars, casals i centres de tot el país a tornar a plantejar la defensa de les llibertats i el Dret a decidir. Jo penso en canvi i li he escrit algun cop, que poc ens podíem imaginar el 1975 i molts anys després, que arribaríem fins aquí tot el poble, que seríem tants i tan forts, capaços de sumar molta gent i formidables defensant escoles i urnes, prescindint d'orígens i diferències. Aquest és el camí, l'únic.

Li agafo una frase seva d'una entrevista: "Gràcies de tot cor per haver fet possible que durant tot aquest any de presó no (ens haguem) m'hagi sentit sol (s) ni un segon, tant jo com tota la meva família. Mai us ho podré agrair prou." Només espero aviat poguer-li dedicar en persona algun dels meus poemes, o alguna de les meves llàgrimes, perquè potser només podré balbucejar. Fa temps que esteu en els nostres cors i hi restareu sempre.

Tinc un lema que porto a cada recital poètic i cada espectacle: Cultura és Resistència. Guanyarem, Jordi. 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article