Gran Recapte

Groc als carrers

En podem parlar

per Roger Besora

Firmes NT

Llaços grocs en una carretera
Llaços grocs en una carretera

Des que Manuel Fraga va pronunciar la frase "la calle es mía" el debat de l'ús de l'espai públic no ha parat de pujar i baixar, com l'autèntic suflé que mai acaba de treure's del forn. Fraga va pronunciar-la al 1976, com a ministre del govern franquista d'Arias Navarro, mesos després de la mort del dictador. La sentència prohibia la manifestació sindical de l'1 de maig d'aquell any, quan feia ben poc que la Policia Armada havia matat cinc obrers que sortien d'una església de Vitòria.

Amb els anys, la Transició espanyola va superar-se, tot i que la propietat moral dels carrers sempre ha estat en discussió per part de la dreta més autoritària. El mateix debat inflamat sobre qui i com es podien ocupar els espais públics es va repetir durant el moviment del 15-M. Intenteu recordar, si no, les manifestacions dels "indignats", especialment durant les acampades barcelonines de plaça Catalunya o les madrilenyes de la Puerta del Sol. De totes aquestes manifestacions, en va sorgir l'univers de Podemos i dels Comuns que, amb altisonant voluntat de reformar l'Estat i de fer la revolució des dels carrers, s'han anat esbravant com a gasosa democràtica. 

Superat l'univers dels Comuns com a reformador fallit, ha arribat el momentum sobiranista. En un context de repressió ha reviscolat el gran debat urbanístic sobre la politització o neutralitat dels espais públics. 

Com una pluja fina, a poc a poc apareix un símbol temible a les places, en un format absolutament nou que les tenyeix d'un color teatralment proscrit. Els llaços grocs en suport a la llibertat dels presos polítics s'han escampat per tots els racons del país, repartits per moltes solapes ciutadanes, tot creant la indignació dels sectors espanyolistes i de tota la furibunda oposició al Procés. Des de l'unionisme s'afirma que l'espai públic ha de ser neutral i que, per tant, s'han de retirar els llaços grocs. Del llaç ha passat al color: el groc com a enemic dels que, en la balança dels dos bàndols, segueixen recolzant la posició de l'statu quo espanyol.
La paranoia cromàtica ha fet que molts embogissin. Fins i tot que l'Hospital Sant Joan de Déu es fes un embolic i censurés el groc dels vídeos promocionals, que la Fura dels Baus es disculpés ignominiosament per uns llaços en un espectacle seu a Madrid i altres episodis paranormals. Però preguntem-nos si ha existit mai la neutralitat dels espais públics. Qüestionem-nos-ho quan, de forma natural tenint en compte la pròpia història, tenim els carrers plens de simbologia religiosa i quan les façanes catedralícies són, de fet, un retaule alliçonador. 

És clar que per a tot hi ha límits, però que en un balcó hi hagi una estelada i en el següent una bandera espanyola no pot ser mai un problema en una societat plural i democràtica. Alguns atien la divisió social quan el símbol majoritàriament exhibit no és el seu, però altres hi veuen, més enllà del símbol, la natural, sana i respectuosa condició de prendre partit.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article