Silencis sobre groc

Finestres

per Albert Claramont

Firmes NT

Un llaç groc
Un llaç groc | Jaume Solé

M'havia fet el propòsit de no parlar-ne, però l'actualitat, com sempre, ens fa reescriure les nostres passes i les nostres planes.

Ha saltat el tema novament, embolcallats encara en les algues apegaloses de la falsa neutralitat dels espais públics, excusa aquesta quasi perfecta perquè escamots de la nit arrenquin la llibertat d'expressió dels altres.

 

Però anem al Gra Reial

Fa pocs dies, després d'un dels seus fabulosos espectacles, La Bura del Faust, perdó, La Fura dels Baus, sortí a saludar els aplaudiments dels súbdits madrilenys, inclòs un senyor alt i barbut que no ha estat votat per ningú i diuen que regna però no pot fer política.

La sorpresa va ser quan, de les setanta persones a l'escenari, dues, dues, van aparèixer amb un llaç groc, aquest que utilitzem per recordar que ens falten unes persones actualment empresonades.
Ah, caram! Des d'aquell moment, es va difondre una cridòria contra els dos súbdits sediciosos que portaven la seva llibertat d'expressió al límit de l'intolerable.

El garrot vil és inactiu. El tallament d'orelles i el turment en públic no són tendència. Tallar caps i posar-los en una gàbia sembla que es va acabar amb el general Moragues, per tant, el cruiximent de catifes vermelles, el desfici de les genuflexions i els besamans de palau obliguen a pressions al cervell i la butxaca dels agosarats.

Els de La Fura van ser castigats sense la presència de les capes d'ermini i els vestits de Dior als seus camerinos, i amb una campanya d'unitat pàtria que semblen portar a la sang.

Després d'aquest càstig tan exemplar, el director de la companyia va córrer a dir públicament que ell és amb la llibertat d'expressió, però que no era ni el moment ni el lloc per a la protesta. Això són coses del populatxu com deia La Trinca, en cançons que potser actualment els durien a Brussel·les.

Després, tot s'ha disparat. La caverna s'ha abraonat contra els dos ardits. La caverna on jeuen andròmines diverses amb pollastre; expresidents ben peixats per empreses; pseuperiodistes que amenacen sense cura ni sentència; representants autonòmics poc idem.; gent sense vot però amb massa Vox; programes de TV que callen la veritat i vomiten bilis o jutges d'algun jutjat/que insulten des d'un xat...

Abandonar la defensa de les llibertats, com fa La Fura! I precisament ara que és quan tothom les necessita!

No ho esperes dels "teus", dels qui saben realment "lo que pasa en Catalunya" i no com diu aquella demagoga. No ho esperes del món de la cultura o la cultureta, que són els primers a rebre quan ens cauen damunt règims autoritaris. No te'n saps avenir quan Rapers Sense Fronteres ja no és una broma, i cantants i músics callen. No en pots fer cabal quan els nassos de pallasso són una eina carregada de futur. No et pots creure que en desaparèixer Rubianes, només quedi Willy Toledo per remoure les aigües fètides.

Quan la cultura s'agenolla davant els poders, davant els autoritaris, ja no és transgressió: és (sou) entrega, interessos, ser còmplices i partícips de la ignomínia.

El Lluc Castells té raó en reivindicar la seva feina i la del seu director, i fins i tot en reclamar que no es facin llistes negres de ningú. Sí, però tot i estar en contra de qualsevol boicot, el bassal dels purins ja és massa ple.

Cap veu s'ha aixecat. El groc és un tema intocable, o en tot cas és discutible i arrencable. Cap pancarta o adhesiu de protesta. Silenci i manipulació davant el que passa. Ni els del "Mírala, mírala, la puerta de Alcalá" ni els del No a la Guerra que vam signar tothom. Muts i a la gàbia, mai més ben dit.

Encara esperem (en va, amb barba de vuit anys, mínim) que aquells artistes, fossin de la cella o de la subvenció, aixequin una veu per defensar el Dret a Decidir dels catalans i blasmar la presó i la persecució a les llibertats, les de tothom, cal que ho recordin.

Sí, perquè #DemaPotsSerTu, però vosaltres no em vingueu a buscar!

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article