Edmon Vallés i Perdrix. Activista en la clandestinitat i retrobament amb Verdú (II)

Històries per contar

per Ramon Boleda

Firmes NT, Gent NT

Edmon Vallés a l'eixida de casa seva a Verdú
Edmon Vallés a l'eixida de casa seva a Verdú

Vingut de l'exili, a Barcelona, entrà a la Universitat, on estudià la carrera de dret i periodisme i molt aviat pren la consciència i compromís polític amb una intensa activitat clandestina i passa a formar part del Front Nacional de Catalunya i en la formació del Moviment Socialista Català (1945). Detingut i empresonat per la policia franquista l'any 1958, no abandonà mai el seu ideal socialista; i en els primers anys de la democràcia, s'enrola amb l'empordanès Josep Pallach, creador del Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya (1974) i en les primeres eleccions de 1977 va formar part de Pacte Democràtic per Catalunya.

Era un fervent seguidor del dirigent socialista Pallach, polític i pedagog amb el qual s'emmirallava pel seu ideari socialista democràtic que revalidava en les seves converses i no tant d'en Joan Raventós per considerar-lo massa impulsiu.

D'aleshores ençà, en les vacances d'estiu es feia present a Verdú, juntament amb la seva esposa M. Rosa Ochoa. Residien a la casolana fonda-pensió de cal Ribé, com uns més de la casa en companyia dels mestres, o vicaris o metges de torn, persones cultes que juntament amb la senyoria i delicat tracte de la senyora Tresina, amant de la bona cuina, convertien la placidesa d'aquesta casa en un centre de tertúlies i reunions culturals. En alguna d'aquestes, vaig conèixer l'Edmon de la mà de mossèn Joan Camps, aleshores vicari de Santa Maria. També ens havíem trobat amb el patrici lleidatà, l'advocat Antoni Bergós, ànima i cos del Centre. Lleidatà de Barcelona.

De la mateixa impressió favorable que l'Edmon servà de Verdú des del primer dia, se'n contagià la seva esposa i fou continuada i a més reforçada per les estades estiuenques a la fonda Ribé. Tant, que en feu partícip el seu amic, l'historiador Josep M. Ainaud de Lasarte, l'"home que ho sap tot", anant a prendre cafè a la sala gòtica del castell, aquesta vegada no de "cigrons torrats".

A la vesprada, a la terrassa de la fonda, prenent la fresca de la marinada, el diàleg era amè, profitós i un continu aprendre, que sense adonar-nos-en s'hi feia de nit. Junts, amb l'amic Castelló –que aleshores era alcalde de la vila–, deixàvem la casa i la conversa que mai s'acabava, com un punt i a part sense final.

Vaig tenir el privilegi de gaudir de la seva amistat i de les seves visites a casa. La seva conversa era fluïda i agradable, pròdiga de senzillesa i un aprendre continuat. Tenia un coneixement tan extens de tots els esdeveniments del segle XIX que us deixava meravellat. Fets, personatges, costums, política, economia d'aquell temps i primeres dècades dels segle passat eren tan presents en ell que semblava que els visqués.

Malgrat el diferent pensar polític dels dos, les hores dialogant s'escorrien ràpidament. Una cosa teníem en comú; l'estima a Catalunya per damunt de tot, i això bastava per compenetrar-nos. De més a més, a mi em sadollava l'estimació que sentia per Verdú i els projectes de publicar en comú un estudi il·lustrat de la verdunina indústria terrissaire.

Edmon va comprar, juntament amb la seva esposa M. Rosa, una casa a Verdú, pensada i distribuïda per estudi i biblioteca. Recordo amb quina il·lusió m'ensenyava la sala del pis superior convertida en una sola estança, revoltada d'estanteries plenes de llibres; molts d'ells sobre les guerres carlines, ja que tenia l'arxiu més qualificat de Catalunya sobre aquestes. I em deia: "Si algú vol escriure la història dels carlins, haurà de venir a Verdú" i més d'una vegada m'havia expressat la intenció de deixar tot aquest material a la nostra vila, però no hi va ser a temps i amb la mort llur biblioteca va desaparèixer quan la venda de la casa i uns familiars de l'Edmon se la van emportar.

Com a escriptor és autor d'Història gràfica de la Catalunya contemporània' (1888-1931) en tres volums, 'Història gràfica de la Catalunya autònoma' (1931- 1939) en dos volums i un sisè volum 'Història gràfica de Catalunya sota el franquisme', el que ell en deia "l'àlbum familiar de tots els catalans", amb un total de 2.256 pàgines. Coneixedor de diverses llengües, traduí alguns autors estrangers i aplegà molta documentació per una història de les guerres carlines que no pogué enllestir. La seva passió per la història, de la qual era un verdader expert, el porta, juntament amb Francesc Noy, Nèstor Luján i Josep M. Ainaud de Lasarte, a fundar la revista Història i Vida, l'any 1968 de la qual fou redactor en cap, i havíem projectat publicar-hi alguns treball referents a Verdú. Va aparèixer l'"Ascendència verdunina del General Prim" i volia publicar-hi una biografia de l'"Home de Verdú Pere Claver".

No vàrem tenir aquest goig: Edmon va marxar massa aviat, excessivament massa aviat per Catalunya i per Verdú, on pensava gaudir de la jubilació. Aquell dia 8 d'octubre de 1980 fou un dia de dol. Tota la premsa catalana es feu ressò del trist desenllaç. Amics, polítics, historiadors, escriptors i periodistes es feren presents a l'enterrament i, amb llurs escrits, mostraren el dol inefable per la pèrdua de l'Edmon. Ainaud de Lasarte digué d'ell que "fou un català de cor, treballador i generós com pocs" i en paraules de Jordi Pujol, "un d'aquells homes que ens faran falta per la reconstrucció de Catalunya". Semblantment s'expressaren així Raventós, Heribert Barrera, Josep Vallverdú, Gimferrer i d'altres.

 

L'homenatge que no va quallar

A finals de 1981, amb el doctor Cuixart i Ainaud de Lasarte, es projectà d'homenatjar l'Edmon amb el vistiplau de la seva esposa, M. Rosa. Aquesta diu en una carta del dia 12 de novembre de 1981: "...A mi la idea em sembla molt bona, precisament perquè es tracta de Verdú, lloc tan entranyable per nosaltres, com ha quedat demostrat. I faig aquest aclariment perquè jo, en principi, no sento massa afició als homenatges, ja que algunes vegades són actes socials sense massa entusiasme, cosa que em produeix una impressió més aviat penosa. Ara bé –i repeteixo– tractant-se de Verdú i tots vostès, m'agradaria moltíssim que pogués realitzar-se."
Pel que sigui, el projectat homenatge no es va fer. La mort sobtada, també prematura, de Jesús Moncada (Mequinensa), amb qui comptàvem, va refredar els propòsits. Qui sí que ho portà a terme fou el Grup de Recerques de les Terres de Ponent, del qual l'Edmon era soci des del primer moment, i l'hi van dedicar la 13a Jornada de Treball celebrada a Verdú el 6 de novembre del 1983.

Més endavant Andreu Coso, fill de Mequinensa, resident a Barcelona, sabedor de l'amistat que ens unia amb l'Edmon, vingué a trobar-me a Verdú per saber-ne més coses i em parlà d'unes Jornades Culturals de Mequinensa a celebrar a Lleida capital, que englobaven una colla d'actes musicals, conferències, exposicions, audiovisuals, teatre... d'exaltació a Mequinensa programades per a finals del mes de març de 2015.

Andreu Coso és un enamorat del seu poble, de les seves gestes i de la seva gent. És engrescador i va proposar-me parlar de l'Edmon. Jo ignoro el que esperava de mi... d'un vell nonagenari... però –ho he de dir– l'alegria que va donar-me em definia com a cosa feta. I en vaig fer partícip l'amic Josep M. Castelló, com un testimoni més en correspondència al verdunisme de l'Edmon. 

El senyor Ainaud deia que els catalans li érem deutors, com així mateix ho havia manifestat l'escriptor senyor Lluís Foix. 

Al final de la glosa deia: "...Que mai és tard per honrar la seva memòria." Verdú li està en deute. Tan de bo que aquestes Jornades Culturals de Mequinensa fossin el punt d'arrencada i esperó per reivindicar el seu treball, dedicació i estima a Catalunya i que junts, a manera d'agermanament, Mequinensa i Verdú proclamem l'Edmon per tot quan es mereix. Diu l'adagi "poble que honora els seus fills, a si mateix s'honra." 

L'Edmon no era fill de Verdú però va passar-hi i se'n va enamorar.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article