ONT 2 - Oh happy day

Finestres

per Albert Claramont

Firmes NT, Gent NT

ONT 2 - Oh happy day
ONT 2 - Oh happy day | Marius Masalar on Unsplash

Qui no l'ha sentida o cantada? Suposo que ben poca gent. És un dels més coneguts dels espirituals negres, les cançons de base popular creades a les plantacions de cotó dels Estats Units per la comunitat negra, captiva massa anys en un esclavatge inhumà. 

I aquesta petita obra mestra d'E. Hawking ho té tot. És la nostra partitura número 285.
Un 'spiritual song' o espiritual negre (negro spiritual) és un tipus de cant cristià, sorgit a finals del segle XVIII que es desenvolupà a principis del XIX. Eren adaptacions populars dels himnes religiosos protestants, fetes per treballadors esclavitzats.

Vaig descobrir-los, fa molts anys, quan en tenia disset, i començava a aprendre a cantar en un Orfeó. I la primera que vaig entendre fou "No tardis Jack (Old Black Joe)" [Harmonització d'Stephen Collins Foster] part. 376, que captivà els qui rejoveníem els rengles de baixos, barítons, contralts, soprans i tenors, en aquells temps tan acostumats als temes religiosos catòlics i els tradicionals catalans. Nosaltres, els qui sentíem a la ràdio rythm&blues i soul, vam connectar de seguida amb els trets característics d'aquests cants: frases breus i repetides; tornades; estructura de "call and response" típica dels responsos que és usual en la música africana; tons mitjans; notes sincopades…

Hi ha descripcions d'aquests espirituals des de dates tan primerenques com 1839. El terme es recull, en forma impresa, en un text de Thomas Wentworth Higginson (1867), "Negro Spirituals", on es descriu els esclaus negres fent servir cançons espirituals religioses de temàtica cristiana, que cantaven asseguts o drets al seu lloc. El 1867, es va publicar la primera col·lecció d'aquests cants, "Slave songs of the United States".

Al repertori de partitures del nostre degà, l'Orfeó Nova Tàrrega, n'hi ha una bona mostra, força de les quals harmonitzacions de Josly, com: "Sóc Jo, Senyor (It's Me, Oh Lord)", part. 398; "Go down Moses, (Let My People Go)", del 1872, popularitzada per Louis Armstrong, part. 401 i "Deixeu-me Volar (Now Let Me Fly)", part.342.

O de les que estem ara mateix assajant, "Joshua Fit De Battle Ob Jerico", part. 395, harm. per Josly i que va ser composta per esclaus durant la primera meitat del segle XIX. Es diu que fou registrada per Jay Roberts el 1865. El primer enregistrament sonor va ser dels Harrod 's Jubilee Singers, el 1922.

La lletra fa al·lusió a la història bíblica de la batalla de Jericó. No obstant això, com en molts altres casos hi ha un joc de paraules fent referència a l'esclavatge. Aquest text respon menys al patró tradicional de sentiment de dolor per les penalitats i més al sentiment de goig per l'emancipació dels negres esclavitzats, el 1865, després de la guerra civil nord-americana. És a partir de llavors, alguns anys després, quan comencen a aparèixer quartets, o grups corals més nombrosos, amb la denominació de "Jubilee Singers", que canten himnes de goig. La lletra de la partitura manté termes "dialectals" en el sentit que no estan escrits en anglès literari correcte sinó en la manera que els negres ho pronunciaven "dat" en lloc de "that", "ob"en lloc de"of ","dere's" en lloc de "there is"... etc.)

"Swing low, Sweet Charriot", de Wallace Willis, part. 254, té una bona història també darrera:
La Universitat de Fisk és famosa per ser la primera universitat negra dels EUA, tan sols sis mesos després de finalitzar la guerra civil. Segons s'explica, Alexander Reid, administrador de l'escola, va sentir l'Oncle Wallace Willis cantant aquesta cançó i va transcriure la lletra i la melodia en una partitura, enviant-la als Fisk University Jubilee Singers, el 1873, que en feren el primer enregistrament sonor. La cançó es va fer famosa durant els anys 60' amb motiu de les revoltes pels drets civils als EUA amb una de les seves més emotives interpretacions en el festival de Woodstock 1969 a càrrec de Joan Baez. Però n'hi ha més: 

  • "Deep River", harmonitzada per R. Spencer, part. 276
  • "Free at last", de compositor anònim i arranjaments de Jester Hairston, part. 378
  • "Ride the Chariot", arr. William Henry Smith, part. 146
  • "Down by the Riverside" (també coneguda com "Ain't Gonna Study War No More"), de Wendell Wallum, part. 145, usada com a cançó per protestar per la Guerra de Vietnam, i cantada entre d'altres per Pete Seeger...

La proposta és clara: hi ha un fons impressionant que espera veus, i seguirem renovant el cant coral de casa nostra. Us hi apunteu?

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article