L'1-O des de l'altra banda

La cua que hi havia a la plaça de l'Ajuntament de Tàrrega per participar en el referèndum l'1-O al migdia
La cua que hi havia a la plaça de l'Ajuntament de Tàrrega per participar en el referèndum l'1-O al migdia | Lourdes Cardona

Editorial

LOURDES CARDONA

Aquesta setmana hem pogut veure l'1-O des d'una altra perspectiva, la dels agents de la Policia Nacional que havien d'impedir el referèndum. El digital eldiario.es ha fet públics alguns dels vídeos enregistrats per la policia espanyola aquell dia.

En aquestes gravacions es veu gent plorant mirant de defensar les urnes, persones de totes les edats palplantades a les portes dels col·legis electorals, agents de policia esbotzant les portes de les escoles a la recerca d'urnes amb una intensitat i determinació que més que buscar urnes sembla que busquin explosius.

Són imatges que demostren (almenys a mi) que la por no sempre paralitza; de vegades empeny a actuar, com els devia passar a tanta gent que l'1-O era cara a cara amb agents que pel que sembla tenien encomanat fer el que calgués per endur-se les urnes, tancar els col·legis electorals i impedir les votacions.

Vídeos en els quals al meu parer es veu ciutadans maltractats per les forces i cossos de seguretat espanyols. Una imatge que sóc incapaç de pair i que em costa d'entendre, com devia costar tant de processar a tanta i tanta gent (independentista o no) que el 3-O va omplir els carrers i places de Catalunya per mostrar el seu rebuig a la violència policial exercida dos dies abans.

Són imatges que desperten els sentiments que em van assaltar aquell dia. Una intensa i dura jornada que començava ben d'hora a l'ajuntament del poble, on vaig compartir amb els meus veïns l'emoció en veure arribar l'urna d'entre el no-res. La resta d'aquell intens dia el vaig passar, i patir, a Tàrrega, ja que després de votar vaig sortir pitant cap aquí. Aquell dia em saltaren llàgrimes galtes avall, aquell dia actuar era més senzill que pensar. Aquell 1 d'octubre molts catalans vam desconnectar (almenys sentimentalment) d'Espanya per sempre, i per als quals el futur en cap cas passa per esborrar el que vam viure, sentir i també aconseguir.

Deixant de banda els discursos polítics (em confesso incapaç d'entendre què pretenen tant els uns com els altres) i empassant-me el nus que em torna a la gola tinc clar que malgrat haver vist l'1-O des de l'altra banda segueixo preferint mirar-lo a través dels ulls dels que aquell dia volíem, dels que vam, votar.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article